El català universal

La salut del català és pèssima, alguns pensem que és com un malalt crònic al qual se li acaba el temps. El darrer informe del Departament de Política Lingüística és alhora una diagnosi reveladora i un pronòstic desolador: no es compleix el programa d’immersió lingüística a les escoles car només el 67% dels mestres empren el català a les seves classes d’Educació Primària i només el 50% ho fan a 4t d’ESO; l’ús a les activitats d’aula d’ESO a l’any 2006 era del 68%, mentre que a l’any 2022 ja havia baixat al 22%; si parlem de l’ús del català entre els joves, fora de l’aula, el panorama és encara pitjor: només un 25% l’usa a les xarxes socials, només un 32% el fa servir als patis escolars i només un 33% l’usa al carrer en les relacions amb els amics. La diagnosi social resultant és inequívoca: quan aquesta generació sigui adulta, el català serà un idioma residual a Catalunya.Però la culpa de tot plegat no la tenen els estudiants, la tenim els que ens diem catalans que no tenim la força, la determinació i l’amor propi que calen per defensar la nostra llengua. Ens hem cregut els arguments de qui vol acabar amb ella, com ara que és minoritària, no serveix per anar pel món ni per adreçar-nos als de fora; que no és educat usar-la en un context públic ni quan ens presenten algú nou. Ens hem cregut, o si més no fem com si fos així, que la nostra llengua és una romanalla antiquada, bona només per parlar amb les padrines.El nou govern d’Illa ara ens vol rentar la cara amb un drap brut. Ens diu que vol «interpel·lar» els castellanoparlants que viuen a Catalunya a «superar la comoditat del monolingüisme d’un idioma universal» perquè reforcin la seva solidaritat i obertura de mires cap al català. Si el lector es fixa en la formulació de la proposta, és condescendent i neix amb complex d’inferioritat, car segons aquesta només el castellà és «universal», això és, que pertany a tothom, a tots els països, a tots els temps, mundial, global, internacional, ecumènic.. En resum, que volen estendre el català de «buen rollo», com si algú aprengués una llengua si no és per necessitat, utilitat o prestigi. En això el gest d’Andorra ens ha de servir d’exemple: amb un moviment ha fet el català «necessari», l’únic terme que obre les portes de l’Universal.