Rèquiem per un gos

Si el meu cavall pogués formar el pensament del Jo, hauria de desmuntar, caminar al seu costat i dir-li company”. Aquesta frase es troba a les Lliçons d’Antropologia que el filòsof Immanuel Kant va impartir al semestre d’hivern de 1788/1789. No diu pas poca cosa: la consciència és l’únic que ens distingeix dels animals i l’únic també que ens permet de tractar-los com a éssers que podem posar al nostre servei, que podem usar, fer treballar (ho fem amb els cavalls, els bous...), i que podem comprar i vendre. Així, tractem els animals com coses, i no pas com a persones, i de vegades, com és sabut, fins i tot els maltractem o els abandonem als vorals de les carreteres, com fan els despietats propietaris de gossos quan arriben les vacances o se’n cansen. És ben trist haver de dir que els únics animals que vertaderament fan por són les persones.Tenen consciència els animals, tenen sentiments, emocions, plaers i dolors, tenen la capacitat de representar-se el món amb conceptes, poden pensar? Tenim, els humans, algun deure respecte dels animals; i aquests, poden al seu torn reclamar algun dret? Aquestes són algunes de les preguntes que es feia el nostre filòsof del primer paràgraf. Són preguntes que encara ens fem ara. En efecte, per bé que els animals no parlin, no es pot pas dir que no es comuniquin, entre si i amb nosaltres, quan hi interactuem. Xenofont deia que els animals són els amics més agradables perquè no fan preguntes i no ens critiquen mai. No escriuen pas cartes d’amor ni d’enyor, però prou que sabem del seu afecte sense afectació, de la seva proximitat constant sense retrets ni condicions; sembla que posseeixin una puresa i una simplicitat que els humans fa temps que hem perdut.Els pagesos tenen animals de rendiment, uns per a estirar del carro o l’arada i altres per a ser venuts i convertits en aliment. En aquestes circumstàncies, no poden fer-los propers. En canvi, creix el nombre de persones que té animals de companyia a casa, com un membre més de la família. D’ells es diu que substitueixen avantatjosament les persones i en molts casos són el millor antídot contra la solitud. Per això, la seva pèrdua és viscuda amb la mateixa intensitat, amb el mateix enyor anticipat que la d’un amic. En realitat ho era.