Memento mori

Ha acabat de viure, se n’ha anat, ha passat a millor vida, ha deixat de patir...” són expressions que tracten d’evitar l’ús del més directe “ha mort”. Revelen que per a nosaltres la mort és un tabú, quelcom que, sense estar prohibit, sembla inadequat esmentar amb normalitat perquè resulta incòmode o inconvenient. És paradoxal perquè als telenotícies ens serveixen la mort a palades, i no hi ha cap pel·lícula o sèrie comercial sense la seva quota d’assassinats. En què quedem, parlem o no de morts? El cert és que parlar de morts no és parlar de la mort. Els morts dels telenotícies són pura estadística, de la mort només en coneixem la realitat quan en parlem en segona persona. Quan mor algú a qui estimem tenim experiència de la mort, la resta de persones només desapareixen. Sense l’afecte, sense l’amor, no tindríem vivència de la mort i és gràcies a aquesta experiència en segona persona que arribem a concebre i a imaginar la nostra.Tot plegat és perquè la mort de l’altre implica separació, separació del que fins ara era companyia. És després que pensem en nosaltres, i en allò de què i en aquells de qui ens separarem al morir-nos. És el moment en què comencem a pensar seriosament en el fet de morir. Serveix d’alguna cosa, tot plegat?, em dirà, potser, algú a qui el tema faci feredat. Jo li respondré que sí, perquè el fet de pensar la mort ens ajuda a adonar-nos que la vida mateixa és pensable, imaginable (concebible i configurable) justament gràcies a la mort, que la delimita, perfila i arrodoneix.No sé si han llegit El Inmortal, un conte de Borges que apareix al llibre El Aleph. S’hi explica la història d’un oficial de l’exèrcit romà que, buscant el Riu de la Immortalitat, troba una ciutat en ruïnes on viuen, efectivament, individus immortals, però que, justament a causa de la seva condició, arrosseguen una existència sense significat. Al final, el protagonista s’adona que la immortalitat és una condemna que elimina qualsevol propòsit a la vida. Només és un conte, és clar, però no em digui que vostè pot imaginar-se envellint eternament. No s’adona que la immortalitat seria un infern si no anés de la mà de l’eterna joventut? Però aquest és l’atribut dels déus, segons diuen, i ni vostè ni jo ho som. Algú afegiria: gràcies a Déu.