Ploure sobre moll
De vegades sembla que els humans siguem boles de billar amb les que juguen uns carambolistes molt ineptes; així ens fan anar rodolant d’un cantó a l’altre de la taula, colpejant-nos entre nosaltres sense cap sentit i, de vegades, fent-nos caure amuntegats per un dels forats de la taula de billar, però resulta que no és el correcte.Fa cinc-cents anys Maquiavel, al XXV capítol del seu Príncep, va escriure sobre el poder de la Fortuna sobre les coses humanes i com plantar-li cara. La Fortuna, és clar, és l’atzar, la bona o mala ventura que tant ens premien com aclaparen. S’exclama contra aquells que creuen que les coses del món són governades per la sort i que pensen, equivocadament, que els humans no hi podem fer res, ni tan sols posar-hi remei. Maquiavel compara la fortuna amb un riu impetuós que, quan s’enrabia, inunda les planes, destrossa arbres i edificis, treu terra d’ací i la posa més enllà; tothom en fuig, tothom cedeix a llur fúria, sense poder-hi posar aturador. I bé que les coses siguin així, això no obsta perquè els homes, quan els temps són tranquils, no puguin fer previsions amb murades o terraplens, de manera que, si el riu torna a créixer, o bé les aigües seguiran per un canal, o l’ímpetu llur no serà tan desenfrenat ni perillós. Per això, el nostre autor lamenta que allà on no hi ha Virtut (prudència, seny i previsió intel·ligent) per oposar-se a la Fortuna, aquesta ocasiona desgràcies innombrables. Sembla com si Maquiavel hagués viscut les inundacions del País Valencià, per bé que quan escrivia El Príncep parlava de política i de les desgraciades conseqüències de les guerres. Però ja veiem que les desgràcies, tinguin una o una altra causa, sovint tenen el mateix origen: la imprevisió i l’estupidesa humana incapaç d’anticipar-les.Tenim tres fonts de patiment: la caducitat inevitable del cos, destinat a la ruïna i la dissolució, que no sap prescindir del dolor i l’angoixa com a senyals d’alarma; la superioritat de la naturalesa, que s’abat sobre nosaltres amb les seves forces totpoderoses, despietades, destructores; i finalment, la maldat genèrica observable arreu o l’estupidesa i manca de previsió dels éssers humans que haurien de vetllar per la nostra seguretat. No sé pas quina de les tres és pitjor.
