Invisibles

Emma Vilarasau (1959) va agrair a Dani de la Orden, director de Casa en flames, on ella té el paper protagonista d’un drama familiar d’upa, que escollís una dona de més de 60 anys per «interpretar una dona que ni està malalta ni necessita que la cuidin; que té una vida pròpia». Té raó Vilarasau pel fet d’emfasitzar que les actrius de més de 60 anys poden interpretar papers de dones actives, amb vida independent i plena autonomia personal, i no solament de subjectes passius de misericòrdia i atenció, perquè aquesta és justament la realitat social.S’ha de dir, però, que abans que ella mateixa, hi ha hagut altres grans actrius de més de seixanta anys que han protagonitzat pel·lícules: Meryl Streep (1949) va protagonitzar el 2011 La dama de ferro, interpretant Margaret Thatcher; Hellen Mirren (1945) a El gran mentider, de l’any 2019, ensarrona i puneix un estafador; Diane Keaton (1946), és una de les quatre protagonistes, al costat de Jane Fonda (1937), Candice Bergen (1946) i Mary Steenburger (1953), que protagonitzen Club de lectura, de 2018, on parlen i busquen sexe a propòsit del llibre Cinquanta ombres de Grey. Quant a la filmografia hispana costa de trobar dones grans en papers de dona empoderada. Remenant per la xarxa trobo que les grans actrius amb DNI espanyol van deixar de protagonitzar films quan van travessar la cinquantena, com ara Marisa Paredes (1946) amb La flor de mi secreto, de 1995, on fa d’escriptora de novel·les romàntiques; Ángela Molina (1955) a Carne trémula, de 1997, interpreta una dona atrapada en un triangle amorós.. Les excepcions, potser, són les malaguanyades Terele Pávez (1939-2017), qui, a Las brujas de Zugarramundi, de 2013, encarna una anciana matriarca de bruixes; i Rosa Maria Sardà (1941-2020), que té un paper memorable a Ocho apellidos catalanes, de 2015.La conclusió és fàcil: el cinema, si més no el que es fa a l’estat espanyol, no reflecteix bé el paper real de les dones grans, per bé que siguin grans dones. Entenc que elles pateixen més agudament que els homes els estigmes tradicionalment associats a la vellesa. No em refereixo als físics, que aquests prou els patim tots, sinó als socials i laborals. La inevitable decrepitud física paga l’injust preu de la invisibilitat.