Avui i les vegades que faci falta

Una vegada més, el poble de Catalunya és cridat a commemorar l’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, una celebració col·lectiva que ens reporta a uns fets històrics, la Guerra de Successió del 1714, i a la pèrdua de l’autogovern i de les llibertats del poble català que prosseguiren. La instauració d’aquesta data emblemàtica per al nostre país es remunta a principis del segle XX, quan un grup de joves catalanistes es dirigien a l’estàtua de Rafael de Casanova a fer la tradicional ofrena floral. Hi hagué incidents i trenta d’ells foren detinguts, en el que fou considerada la detenció més important que havia patit fins a aleshores el moviment nacionalista. Com reconta Josep Termes en la seva Història del catalanisme fins al 1923, quan aquest grup de joves foren posats en llibertat, fundaren una organització específicament dedicada a l’ajut dels patriotes empresonats o perseguits i a la commemoració, cada any, de la Diada Nacional de Catalunya. La Reixa, que és com s’anomenà l’organització, es mostrà molt eficaç en l’ajut als represaliats i perseguits, i el 1902 hagué d’intervenir a favor de l’il·lustre Enric Prat de la Riba, detingut en la seva condició de director de La Veu de Catalunya. Aquests són els orígens de la Diada que avui celebrem i que noves generacions de catalans han mantingut fins als nostres dies. Ara ens toca a nosaltres ser-ne els protagonistes perquè aquesta tradició perduri al llarg dels temps. Els darrers anys, les commemoracions de l’Onze de Setembre han pres una dimensió i un sentit especials i han esdevingut un veritable punt d’inflexió col·lectiu centrat en la ferma voluntat del poble de Catalunya d’esdevenir un nou Estat de la Unió Europea. Si la Catalunya setcentista, per sobreviure a la desfeta, va ser capaç de protagonitzar una expansió econòmica i demogràfica sense precedents (amb l’augment del comerç amb l’àrea mediterrània i altres zones d’Europa i Amèrica), ara, la Catalunya actual, per assolir un futur més prometedor i definitivament lliure, assenta les bases de creixement necessàries per construir un marc econòmic d’autèntic Estat i per poder competir, econòmicament i empresarialment, amb la resta del món. Aquest és el nostre paper en l’actual temps històric. I a aquest propòsit autoimposat hi som tots convocats: des del Govern de la Generalitat fins als governs locals disseminats arreu. Perquè, en la futura República catalana, l’àmbit local està cridat a erigir-se, més que mai, en pal de paller, motor social i eix vertebrador del país. Perquè les estructures d’Estat planificades des del Govern de Catalunya no tindrien la consistència i les garanties necessàries sense la participació compromesa i implicada dels territoris. La Diada i les manifestacions convocades arreu del país aquest 2016 són l’avantsala del moment polític més compromès i transcendental de la nostra història. Les lleis de desconnexió (primer pas per assolir un Estat propi integrat a la UE) que hauran d’entrar en vigor l’any vinent necessiten l’esforç de tots i actituds que abandonin els discursos abrandats i estèrils perquè el Govern de la Generalitat i el Parlament puguin culminar el seu mandat sense entrebancs ni dilacions innecessàries. La maquinària de l’Estat no deixa de funcionar mai contra Catalunya i contra els que creiem que és la llibertat la que fa les persones lliures i no les lleis ni els tribunals. Els ciutadans estem tips de la sagnia econòmica de Catalunya, de l’escanyament financer de la Generalitat, de la precarietat laboral, de la presa de pèl amb la nul·la inversió en infraestructures, de la persecució de la llengua, de la criminalització del dret a decidir del poble de Catalunya, de la instrumentalització política del sistema judicial i la transgressió sistemàtica del principi de la separació de poders. Per tot això, i en tant que president de la Diputació de Lleida, vull convidar els lleidatans a sortir al carrer, avui i les vegades que faci falta, per assolir el somni

d’un poble que vol ser i serà lliure.