El negoci de la guerra

C

om aquell Yuri Orlov (Nicolas Cage) a El senyor de la guerra, traficant d’armes internacional que venia tota mena d’armament alhora que discursejava sobre lobbies, governs amb doble cara i el gran negoci global que resulten ser les guerres, a Juego de armas, des d’un flashback inicial i la veu en off d’un jove passerell posat en aquest comerç de la mà d’un amic de la infantesa cínic, hipòcrita, insaciable, sense desmerèixer el seu bon ull a l’hora de trobar fissures per negociar amb el mateix govern nord-americà malgrat ficades de pota que per la seua condició de voltor acaben en escàndol, es deriva cap a una àcida crítica on ningú surt il·lès i es posa en qüestió les guerres inventades com un teló que oculta un enrevessat entramat comercial d’interessos i ambicions.

Todd Phillips, responsable de les exitoses comèdies de les ressaques, col·loca en l’ull de l’huracà dos personatges en una professió immisericordiosa on les negociacions són relliscoses i les aliances amb tipus durs especialistes en el tema tenen tant de formals com de perillositat assegurada. El resultat és un descens als inferns on es revelen els complexos fils que mou un negoci sense mesura, així com notables canvis de vida que no estan exempts de peatge. Juego de armas bé podria ser una faula ètica dins d’un món canalla sortida d’un fictici guió, però aquest es basa en fets reals i això és demolidor si mirem cap als Estats Units, però encara més desmoralitzador si sabéssim com es desenvolupa aquesta indústria a la resta del món i així mesurar la nostra enorme ignorància sobre el tema en territoris molt més propers.