L’essència de la Fira (de Teatre)

Any rere any, els mitjans vociferen substantius que, confusament, el receptor amalgama al seu cervell com pot: Fira de Teatre de Tàrrega, inauguració, multitud, artistes, carrer, programadors, espais, Kiku Mistu... És improbable que un vianant escollit a l’atzar sigui capaç de concretar la finalitat de l’esdeveniment. Al cap i a la fi, la rellevància que s’atribueix a la Fira ve donada per dos factors: primer la capacitat de concentrar semovents, i segon la tradició de l’esdeveniment, el qual cobra solera pel mer transcurs del temps. En tals termes, l’èxit de la Fira es compta per caps, diferenciant-se en poc o en res d’altres esdeveniments, en principi, d’un altre signe com l’Aplec del Caragol, la rellevància del qual es mesura pel volum de mol·luscs ingerits. La Fira és el resultat d’una evolució lenta i implacable, tan deshumanitzadora com gairebé tot: des de la festa popular de la seua fundació s’ha transitat cap a un festival de teatre sense escenari.

La conseqüència és que el protagonisme es desplaça d’allò col·lectiu a allò professional, sent els programadors –el terme trasllueix molt– els destinataris del muntatge. Tanmateix, de manera incoherent, no és el volum de transaccions consumades el que es pondera. Sentimentalment, la Fira continua sent un festival (entengui’s festa); el que passa és que els convidats no troben el seu lloc. Aquesta mutació inevitable, que ha fet imprescindible que l’acte hagi de buscar el seu encaix més enllà d’allò local, posa de manifest una carència que hauria de fer enrojolar perquè és evident: la falta d’educació teatral des de l’escola.

Els milers d’assistents a la Fira (passejants en la seua gran part) són aliens al teatre perquè el teatre no forma part de les seues vides ni de la seua formació. Jo em declaro cada vegada més confús. És desconcertant observar amb quin orgull es presumeix d’aixecar cases des de la teulada.