L’empresa no s’ha de fer càrrec del vestit i la corbata del treballador

L’Eliseo buscava feina. Estava perdent-hi interès i, fins i tot, havia entrat en un estat de desànim. No obstant això, un dia va rebre una resposta a les seues moltes sol·licituds d’ocupació i, com que s’adaptava força a les seues pretensions, es va presentar davant de l’Entitat autora de la demanda. Després de l’entrevista i les proves psicològiques a les quals va ser sotmès, va formalitzar el seu primer contracte, amb el període de prova reglamentari, que després va esdevenir indefinit.El sou era dels anomenats acceptable alt i les funcions a realitzar implicaven relacions externes amb metges, advocats, lesionats, investigadors i entitats asseguradores. Però havia firmat un llibre d’estil de vestimenta professional en el qual s’especificava que en la seua actuació davant de tercers havia de portar “vestit de jaqueta amb corbata, americana i pantalons, camisa de màniga llarga i sabates formals”. Al no complir els requisits amb la seua manera de vestir, va ser requerit pel seu superior perquè donés compliment a la normativa existent sobre aquesta qüestió i que va ser acceptada voluntàriament en el moment de formalitzar el contracte de treball. En cas d’insistir en la seua negativa, s’adoptarien les mesures que fossin procedents.El treballador va entendre que se li imposava l’ús d’un uniforme. Com qui res, va interposar una reclamació davant del Jutjat Social exigint tres requisits: a) que l’empresa li faciliti la vestimenta, b) que, en cas contrari, li aboni 1.600 euros per pagar-se el vestit i complements, i c) que, en definitiva, tingui la facultat o no d’anar amb vestit de jaqueta.El TSJ d’Andalusia, amb seu a Màlaga, en la sentència de 19 de novembre del 2015

, va desestimar la demanda de l’Eliseo argumentant que l’exigència de l’empresa és “legítima, ja que la finalitat no és cap altra que perseguir una imatge de decòrum dels empleats que redundi en el bé empresarial, sempre, és clar, que no sobrepassin les regles de tracte social”. Afegeix la sentència que “si el treballador va acceptar la prestació de serveis amb l’esmentada indumentària, que en res no atempta, limita o lesiona drets fonamentals com l’honor, la dignitat o la pròpia imatge, no pot ara intentar evitar el seu compromís inicial”. No tot és blanc o negre en la nebulosa del món jurídic. Sobre la vestimenta a la feina, hi ha sentències per a tots els gustos.