La complexa reemergència econòmica de l’Iran

L’acord sobre el conflicte nuclear assolit el 14 de juliol de 2015 a Viena va resituar l’Iran en via de convertir-se en la gran potència reemergent del golf Pèrsic. El país va patir un llarg, costós i efectiu embargament internacional que va asfixiar una economia dependent de les exportacions energètiques que acull les quartes reserves mundials de petroli i les segones de gas. La victòria del clergue moderat i pragmàtic Hassan Rouhani en les eleccions presidencials del juny de 2013 va facilitar el tancament d’un acord polític amb els EUA.

El passat 16 de gener, després d’un informe positiu de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), van començar a aixecar-se gradualment les sancions financeres i internacionals. Les expectatives creades són grans. S’obre un mercat amb el potencial de creixement més gran de l’Orient Mitjà. L’Iran té uns 82 milions d’habitants, i el 70 per cent viu a les grans ciutats com Teheran. El país té, a més dels seus colossals recursos energètics, uns bons recursos humans per aixecar l’economia. Hi destaquen unes dinàmiques classes mitjanes i una joventut formada, motivada i ansiosa d’obrir-se a l’exterior després de dècades de pressió i d’aïllament polític i econòmic internacional. També compta amb una destacada diàspora a l’estranger, d’uns quatre milions i mig, que poden ajudar a reintegrar el país en l’economia global.

Per canalitzar tota aquesta vocació emprenedora i crear ocupació, l’Iran necessita capitals. En primer lloc, repatriar els fons iranians bloquejats a l’exterior a causa de l’embargament internacional. També atreure les inversions estrangeres que aportin més capitals i la transferència de tecnologia i de gestió empresarial, necessaris per poder modernitzar l’envellit aparell productiu i les anquilosades infraestructures del país.

Però, després de cinc mesos, l’economia no acaba d’arrencar. Persisteixen traves externes i internes que creen unes incerteses que demoren el ritme d’unes inversions exteriors que exigeixen més seguretat jurídica.

Una part significativa de les sancions internacionals segueixen vigents. Els EUA van començar a aixecar les relacionades directament amb el programa nuclear iranià. Però en manté d’altres, decretades per frenar el desenvolupament del programa iranià de míssils balístics, que segueixen el seu curs. La Unió Europea va aixecar les seues pròpies sancions sobre el dossier nuclear i va donar llum verda per transferir fons a i des de l’Iran. Els bancs iranians ja poden establir-se a la Unió Europea i els bancs europeus poden obrir oficines de representació, sucursals o filials a l’Iran. Es mantenen unes determinades restriccions relacionades amb el terrorisme i la situació dels drets humans a l’Iran. Algunes seguiran vigents fins al 2023 i el 2025.

L’Iran només va aconseguir repatriar una part dels seus capitals bloquejats a l’estranger. I encara no està connectat amb el sistema de pagaments internacional que utilitzen els grans bancs per canalitzar en dòlars les transaccions financeres i comercials (SWIFT). Les cartes de crèdit internacionals encara no són operatives al país. La posició dels EUA crea incerteses en molts inversors europeus.

Als problemes externs se sumen els interns. El president Rouhani és un reformista dins del sistema. El poder efectiu del país està, des de fa vint-i-set anys, en mans de l’aiatol·là Ali Khamenei, el guia suprem del sistema teocràtic xuta iranià, que compta amb el suport dels cent vint-i-vuit mil guardians de la Revolució. Uns grups conservadors i religiosos que retenen el poder econòmic, financer i militar de la República Islàmica. Controlen fèrriament les institucions, des de l’economia i la justícia fins als mitjans de comunicació; es mostren molt recelosos davant de qualsevol obertura a l’exterior, i segueixen reprimint els grups més reformistes del país. Fins i tot van condicionar el resultat de les passades eleccions legislatives del 26 de febrer i el 29 d’abril. Mentrestant, el sector privat, molt emprenedor, continua condicionat pel poder exorbitant d’un aparell estatal que controla el 80 per cent de l’economia, incloent-hi els estratègics sectors energètics.

Malgrat els esmentats problemes externs i interns, les nostres empreses han d’apostar i han de posicionar-se en el mercat iranià. Ja compten amb una bona presència i experiència en altres països de la regió. L’Iran és un país petrolier amb una base industrial i de serveis que necessita posar-se al dia. Ofereix unes grans oportunitats de comerç i negocis a gairebé tots els sectors econòmics. La seua economia està molt més diversificada que la de l’Aràbia Saudita. I malgrat el baix cost del preu del petroli, el producte interior brut podria créixer més d’un 5 per cent durant la pròxima dècada.

El passat 15 de juny, ACCIÓ, organisme de la Generalitat de Catalunya facilitador del comerç exterior, va organitzar a Barcelona un seminari sobre l’Iran al qual van assistir més de cent cinquanta persones. Els empresaris han d’informar-se, i assessorar-se convenientment, sobre el complex sistema jurídic del país per disposar d’una afinada radiografia dels riscos, però també sobre les oportunitats actuals i futures. I han de viatjar-hi per conèixer in situ les característiques específiques del país, connectar amb vells o nous socis, etc. Cal remarcar que compta amb empresaris molt emprenedors i ben connectats amb la diàspora exterior.

Com tot mercat políticament i culturalment complex, l’iranià requereix temps, paciència i persistència.