L’hi diré al meu pare

L’hi diré al meu pare. Quantes vegades s’ha dit aquesta frase als patis de col·legi quan els pinxos de sempre feien allò de sempre: empipar i donar cops per a alegria de la seua claca, davant de la indefensió de víctimes propiciatòries. Doncs, salvant les distàncies, aquesta és la pedra angular en la qual descansa Blood father, quan la filla adolescent d’un inadaptat amb força aura marginal i males puces busca protecció fugint d’una banda amb

pedigrí de càrtel mexicà. Blood father, sense gaires raonaments, és el que és: una pel·lícula d’acció contundent sobre el paper que desenvoluparà el protagonista davant de l’amenaça que plana sobre la seua filla. Mel Gibson s’encarrega de dotar el seu personatge d’una personalitat d’home madur que no ha sortit mai dels problemes, expresidiari, exalcohòlic, exdolent i tot el que es vulgui dir, guardant un instint assassí innat i unes ganes de redimir-se davant de la seua filla inqüestionables, malgrat que la jove no és cap model de virtuts.

El francès Jean-François Richet, responsable del remake d’Assalt a la comissaria del districte 13, de John Carpenter, desenvolupa en un paisatge àrid, en territoris de vida enganxada al desert, una espècie de road movie, de fugida cap endavant, on el tòpic i l’estereotip són presents, però també la ràbia, la ferocitat en l’enfrontament, que ajuden a agilitzar una història gairebé sense història, i on veiem aquest Gibson amb les marques de la vida enganxades a la cara que exhibeix fama de tipus amb bon fons i mala reputació, i el mexicà Diego Luna, que li dóna rèplica com pot. Un Diego Luna, d’altra banda, ja molt encasellat a Hollywood com a dolent llatí.