Proactivitat i influència

Ser proactiu és desparar taula després de dinar sense que la mare ens ho hagi de recordar. Cal agafar el plat, llençar les restes a les escombraries, passar-hi una mica d’aigua i ficar el plat al rentaplats, i repetir l’operació amb el got i els coberts. Després cal recollir la gerra de l’aigua, el pa i els tovallons. És realment senzill i, a més, és obvi que cal fer-ho. El pare també se’n pot recordar; per a ell aquesta acció és ja ser una mica proactiu. Els pares tampoc no són dels que s’adonen que cal recollir la taula.

Ser proactiu és adonar-se que cal fer una cosa i fer-la sense que ningú ens ho digui, ni tan sols insinuï; sobretot sense que ningú ens ho ordeni. És, sens dubte, una gran virtut que Stephen Covey ha catalogat com el primer hàbit de les persones altament efectives. El contrari de ser proactiu és ser reactiu, això és anar a remolc.

Ser proactiu és tenir iniciativa. Pensar per un mateix, sumar i no restar. Aportar, perquè si no avances retrocedeixes, com recorda sant Agustí. Però no val que estirin d’algú, això és fer trampes; si de cas només que ens donin una empenta.

Per ser proactiu no fa falta fer-se gran ni ser autònom ni ser ric o independent. És simplement una qüestió de voluntat i, sobretot, de pràctica. És molt fàcil oblidar-se de ser proactiu, com és molt fàcil també perdre la forma física.

Una de les principals excuses per no ser proactiu és considerar-se un manat o un pobre subcontractat. Jo tan sols faig allò que m’ordenen i, per tant, no puc decidir res. Això és un magnífic autoengany per no abandonar la zona de confort. No només convé actuar de motu proprio en molts petits aspectes de la vida quotidiana, sinó que fins i tot en les grans organitzacions es pot tenir una actitud proactiva i ser influent.

És a dir, es poden proposar proactivament una gran quantitat de millores o actuacions.

Només cal començar proposant una acció o una modificació. Proposar és fer partícips els altres d’una idea positiva; és tan senzill com dir: “He observat això, hi he pensat força i em sembla que podríem obtenir una millora o un benefici si actuem en un sentit determinat o modifiquem aquest procediment o aquest costum.”

Tothom pot aportar. En concret, les persones que efectuen una tasca són les que millor la coneixen i més haurien d’opinar sobre aquell tema. Cal animar aquestes persones que expliquin les dificultats a les quals s’enfrontin i comentin com les resoldrien. El bon líder ha de promoure la proactivitat del seu equip. És molt fàcil fer-ho; n’hi ha prou amb preguntar i tenir en compte l’opinió i les propostes de l’equip.

La millor manera de preguntar és visitar els llocs de treball, trepitjar el terreny. Cal passejar-se per l’organització, per les oficines i les fàbriques, i estar en contacte amb l’equip. No es pot aconseguir proactivitat i col·laboració si s’està tancat en un despatx, aïllat.

Cal obrir el canal de comunicació i, pequè això s’esdevingui, cal estar en contacte amb la gent. Perquè es produeixi una col·laboració, primer cal que s’hagi establert una comunicació, però no hi ha comunicació sense contacte previ: contactar, comunicar-se i col·laborar.

Cal premiar la proactivitat, reconèixer-la i fomentar-la. Tothom pot aportar, pot influir, simplement s’ha de parlar, sembla fàcil però no ho és. Com deia John F. Kennedy: “Un sol home pot canviar el món, però tothom pot intentar-ho.”