Cap a la desnaturalització

Com no podia ser de cap altra manera, ens congratulem enormement amb la notícia que a partir d’ara mateix Lleida compta amb un nou macroespai per a concerts a l’aire lliure com és l’esplanada del centre de producció de la cervesera San Miguel. La brillant posada de llarg d’aquest enclavament la van protagonitzar uns magnífics teloners com són DJ Floro i la cantant de Guinea Conakry establerta a Sabadell Nakany Kanté, amb el quartet Manel constituint el plat fort de la nit. En el primer concert a la capital de Ponent per presentar Jo competeixo, quart àlbum d’estudi de la banda i el que de forma clara ha decantat el seu so cap a paisatges electrònics, els barcelonins s’han desposseït de la vestimenta folk-pop que els va caracteritzar als començaments en Els millors professors europeus (2008) o 10 milles per veure una bona armadura (2011), ja que la tercera entrega, Atletes, baixin de l’escenari (2013), ja va començar a observar el canvi de direcció que ara s’ha fet del tot plausible. Mentre fèiem cua per sopar i beure aquesta cervesa acabada de fer, gran novetat de la festa, Guillem Gisbert i els seus tres companys van saltar a l’escenari i van protagonitzar un xou típic dels seus en el qual, sense a penes feedback amb el públic, van desgranar les seues cançons més recents i, només amb comptagotes, alguns dels hits més coneguts, això sí, en interpretacions que costava emparentar amb aquella sonsònia inicial seua tan naïf, amb l’ukelele marca de la casa. Encara que sense estridències, un bon concert, però la sensació creixent que aquesta aparent obsessió de Manel per no repetir-se i semblar més moderns pot acabar desnaturalitzant-los.