A cadascú el que és seu

Com aquell cine compromès d’Elio Petri, que amb A ciascuno il suo posava Gian Maria Volonté davant l’assassina cultura mafiosa siciliana, Stefano Sollima, avesat en aquests temes amb sèries com Gomorra –no confondre amb la pel·lícula de Matteo Garrone– o Roma criminal, narra amb Suburra– nom del miserable barri mil·lenari romà, que avui dia en el vocabulari italià ve a definir l’infecte i immoral– com la política, la màfia i els racons del Vaticà han teixit una trama corrupta, criminal i perversa que assoleix tots els estaments de l’Estat, tots els clans mafiosos de baixos fons i peces clau d’una societat que s’esfondra en les seues pròpies licitacions fraudulentes, les xarxes criminals que fan tremolar un sistema marcit. Stefano Sollima, a través d’un fet aïllat, una nit tràgica carregada d’excessos protagonitzada per un polític i un parell de prostitutes, obre un ventall de situacions il·lícites en les qual cada segment té el seu paper, en l’intent de convertir la zona costanera d’Òstia en una espècie de Las Vegas, on mafiosos i polítics mouen els seus fils, els seus interessos i els seus codis no exempts d’enfrontaments, assassinats, extorsions, segrestos, revenges i amenaces, canalitzades per un parlament corromput i per fraccions mafioses, en un any, el 2011, que el director delimita en els set dies anteriors al que denomina l’Apocalipsi, amb la renúncia del papa i la caiguda de Berlusconi i que, a priori, anuncia aires nous a Itàlia però que, al final, com en molts altres llocs, només autentifica la famosa frase escrita per Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo: “Que tot canviï perquè tot continuï igual.”