Les obscenes mentides del separatisme

Última Diada. Saben que no és així. En tot cas, penúltima i una altra frustració a la vista. Diada dispersa per dissimular la menor assistència. I dividida. Reapareix la Diada del Tripartit amb altres sigles, ERC, Podem i la CUP, de la qual són exclosos els socialistes i Convergència. S’obre pas ja la confrontació social sobre la falsa unitat identitària que aviat es convertirà en baralla. Com sempre. I dels Pujol, ni paraula: per a això serveixen les diades de l’oblit.

El dret a decidir s’ha transformat en l’exigència de la independència. Sí, sense dreceres. L’equívoc i trampós vocabulari sobiranista es va aclarint. Independència pacífica i democràtica com si fos possible una democràcia que no respecti la Llei, l’Estat de Dret i la Constitució, com si el dret a decidir que li correspon al conjunt del poble espanyol es pogués trossejar aquí, a Galícia o a Cartagena.

Apel·lem a l’Autodeterminació i al Dret Internacional, una altra fal·làcia... L’ONU només el reconeix en casos de descolonització o de flagrant violació dels Drets Humans. D’aquí, l’indescriptible èxit internacional de les visites a l’exterior. No importa, continuem obrint ambaixades i seguirem també a la Unió Europea malgrat que al seu Tractat Fundacional s’estableix que la segregació d’un Estat comporta l’exclusió de la part que se segrega. I així, vent en popa i a tota vela, a cop d’ambaixades i TV3, les Diades dels tripartits de Maragall i Montilla segueixen aquesta ruta que va inflamar Artur Mas quan es va convertir al separatisme per tapar-ho tot sota l’estelada.

Rumb a Ítaca, aquest paradís patriòtic on regnarà la impunitat.

Balanç del procés sobiranista fins al moment? Per a Mas i els seus, no ha pogut ser més desolador. A l’espera encara de la partida baptismal, el partit sense nom de les seus embargades no ha assolit la majoria excepcional, més aviat el contrari i no l’ha salvat al Parlament ni aquest invent de Junts pel Sí que ja no existeix a Madrid, aquesta llista multicolor en la qual va caldre amagar com a número quatre el mateix Artur Mas, la qual cosa no va evitar el seu sacrifici posterior i relleu pel número tres per Girona, el flamant President Puigdemont imposat per la CUP.

Al final, doncs, va quedar lluny la meitat dels vots d’unes eleccions convocades en clau plebiscitària. Catalunya ha quedat en mans dels antisistema de la CUP, als quals aquest President elegit per via interposada i precisament per ells, ha de prometre’ls estructures il·legals d’Estat i la ruptura unilateral amb Espanya via referèndum o amb eleccions constituents, pacífiques i democràtiques, això sempre quan el que es pretén en realitat és excitar la confrontació i la violència per alimentar un victimisme que serveixi per arribar a aquest 50 per cent més un com si un vot més servís per trencar el que sempre ha estat unit.

I mentre no arriba aquest 50%, s’actua ja com si hagués arribat. Es trenca abans de complir les lleis de l’Estat sobirà, s’incompleix la legalitat espanyola i la de Catalunya també, on no es respecta ni l’Estatut, no s’acaten les sentències dels Tribunals i es trasllada al Partit Popular les culpes de les desastroses conseqüències d’un periple que ha deixat per primera vegada al Congrés l’antiga Convergència situada al galliner, on l’han enviat els vots dels catalans que no crec que se sentin gaire satisfets amb el bloqueig de la investidura al President Mariano Rajoy, al qual no se li pot demanar que col·labori amb la ruptura de la unitat d’Espanya que, en vista de les preferències expressades pels separatistes, seria més fàcil trencar amb el PSOE de Pedro Sánchez. Probablement aquest ampli electorat que apostava pel seny que en el seu dia representava CiU se sentiria més respectat també si no se li ocultés obscenament informació veraç sobre les gravíssimes conseqüències de la ruptura amb Espanya.

Perquè els nostres agricultors sense PAC haurien de pagar aranzels per vendre a la resta d’Espanya i a Europa. Els regants de l’Ebre haurien d’acudir al Roine i la Generalitat sense accés al finançament internacional i sense el FLA no podria sostenir ni el pagament de pensions ni serveis públics, cosa que no sembla importar gaire als que asseguren que viuríem millor.

Ells; sens dubte, sí; en una patriòtica Ítaca amb dret a la impunitat. Mentrestant, els creients continuen feliços agitant al vent cartrons en els quals algú ha pintat un ou ferrat.