Malament, però he cantat

La filmografia del director Stephen Frears és heterogènia però té un estil propi: els seus personatges es mouen entre l’amargor i la comèdia sense fer soroll, sortint del marge d’una vida a l’ús. Com els d’Ábrete de orejas, Café irlandés, Los timadores, Alta fidelidad o Mrs. Henderson se presenta. Són obstinats però fràgils, viuen contra corrent i fan la sensació que són els altres els que van desencaminats, i tenen tants matisos que els seus actes són una declaració de principis. Si amb la recent Madame Marguerite el director Xavier Giannoli traslladava a la França dels anys vint l’aura d’una dona singular, Florence Foster Jenkins, de veu poc harmoniosa però entossudida a ser una gran soprano, el cineasta Stephen Frears la recupera tal com era, en la seua acomodada classe social, en el seu altruisme (Toscanini li gorrejava de tant en tant), en la seua vida amorosa amb un actor anglès fracassat amb doble vida però lleial i honest amb la discutible diva, a la qual adorava i a la qual protegia quan desafinava tant que provocava el riure en tot aquell que l’escoltava, encara que va arribar a cantar al Carnegie Hall en persona davant de la tropa americana i va gravar discos que es van convertir en tot un fenomen que ha traspassat el temps. La pel·lícula, entre el ridícul i la tendresa, té en Meryl Streep un pilar bàsic, una actriu que es transforma fins a fer seu el personatge, i en Hugh Grant, l’acompanyant perfecte, elegant i discret des de l’ombra, i hi destaca també el jove Simon Helberg com el dèbil i delicat pianista que acompanya una dona que va fer de la seua voluntat una gran veritat: “La gent pot dir que no sé cantar, però ningú podrà dir que no he cantat.”