Tot esperant Tim Burton

D

e nen, Jacob va travar un vincle molt especial amb el seu avi, que li contava estranyes històries de nenes levitant i de nens invisibles

...” Amb aquesta presentació del llibre de Ransom Riggs, La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars, il·lustrat amb velles fotografies d’éssers singulars, no és estrany que Tim Burton, al qual devem pel·lícules carregades de creativitat, de sorprenents personatges i una fantàstica imatgeria visual, veiés en aquesta història la possibilitat de retornar al seu propi univers, en el qual el poètic i el sinistre van units, inventant complexes fantasies que l’han convertit en tot un referent malgrat manifestes entrepussades que han enfosquit la seua obra. La il·lusió es va esvaint a mesura que el que augurava una altra obra mestra es converteix en un treball farcit de pegats, que fan que involuntàriament vinguin a la memòria amb un instantani reflex altres propostes, com aquest orfenat de nens rars amb poders insòlits refugiats sota l’ala de Miss Peregrine propers a una espècie d’X-Men gòtics, o el bucle on cada dia es repeteix per protegir-se de monstres més propis de Guillermo del Toro, que ens remeten a una altra pel·lícula; o la lluita amb esquelets, que ens porta a Ray Harryhausen i a Jason i els argonautes (1963), de Don Chaffey, o que s’aprofitin noms famosos –se salva Terence Stamp– per donar pes una història que no requeria Samuel L. Jackson i les seues pantomimes. Encara que, això sí, hi ha escenes extraordinàries amb el seu segell, moments que tanmateix deixen tebis els admiradors de la seua obra, que sens dubte esperaran una pròxima pel·lícula amb l’esperança que el seu enorme talent no es deixi pansir.