Res no és el que sembla

A partir d’avui hi ha l’oportunitat de veure una d’aquestes pel·lícules que no s’ha de deixar passar, una pel·lícula que desconcerta, que inquieta, que forma una amalgama de pertorbadors sentiments, en la qual l’amoral es converteix en un espai en el qual la intel·ligència i els instints treballen ferotgement a l’uníson, en la qual el desig suggestiona en la seua cruesa més radical obrint un ventall sorprenent en una ment masegada però intensa, carregada d’una personalitat que regna sobre el que l’envolta. Paul Verhoeven, que sempre ha sabut donar-li gràcia a la immoralitat, ha aconseguit que no ens quedem només en la morbositat sinó en l’habilitat del personatge per provocar i ser admirat per això, marcant una línia definida i atorgant amb Instint bàsic, El llibre negre i Elle aquesta capacitat per fer d’un personatge femení una icona de personalitat provocativa que trenca tot convencionalisme, absolut, magnètic, que a la pell d’Isabelle Huppert adquireix aquí una dimensió actoral inabastable. La brutal violació inicial que pateix el seu personatge a la seua pròpia casa en mans d’un emmascarat, la reincidència salvatge com un perillós joc prohibit, el seu lideratge en l’empresa de videojocs on treballa, insensible i sense concessions, les seues relacions familiars que tensa sense problema, les amistats traïdes sense rubor, fins i tot amb naturalitat, i un passat marcat per uns successos protagonitzats per un pare assassí en sèrie formen un retrat psicològic que aquesta dona controla amb destil·lades gotes de perversitat, però amb una identitat que fa miques qualsevol prejudici, qualsevol convencionalisme, deixant clar que en la vida gairebé res o res és el que sembla.