Abducció total

Joan Pons, alma mater d’El Petit de Cal Eril, va publicar la primavera passada un nou disc d’estudi titulat La força. Parlem d’un àlbum que destil·la una personalitat pròpia innegable, encara que guardi punts referencials comuns amb els quatre treballs anteriors: Per què es grillen les patates (2007), I les sargantanes al sol (2009), Vol i dol (2010) i La figura del buit (2013). Després d’un cert temps sense actuar a la capital de Ponent, Pons va tornar a pujar a l’escenari d’un dels seus locals talismà, el del Cafè del Teatre, en plena gira de presentació de les seues cançons més recents. El disc el formen onze melodies els parcs títols de les quals són El cap, El senyal, Els altres, El punt, El plor, El salt, El cor, El verí, La trampa, El pas i L’adéu, que configuren una mena de tot abstracte perquè, com sol ocórrer en la seua poètica, el Petit convida l’escolta a participar en la interpretació dels seus onírics i sempre impredictibles continguts cantats. Al cantautor de Guissona li agrada sorprendre en les presentacions en viu i, com vam poder comprovar els que vam acudir a la trobada, tot el

xou va ser màgic i va aconseguir inocular a aquestes cançons recents una sonoritat sorprenent, molt més densa i addictiva que la que s’escolta en els (gairebé) austers arranjaments instrumentals presents en el disc. Acompanyat per Dani Comas, baix; Artur Tort, teclats, i Jordi Matas i Ildefons Alonso, en un curiós i envoltant contrapunt de bateries i percussions (donant suport tots amb harmonies vocals), un Joan Pons en estat de gràcia artística ens va obsequiar amb la seua inimitable manera de tocar i cantar i aquella coneguda loquacitat seua entre cançons, que va aconseguir abduir-nos completament.