Música democràtica

El festival

Musiquem Lleida! va finalitzar diumenge amb dos obres de Haydn que no havia sentit en tota la vida i que són dos belleses. La Coral Shalom va portar tot el pes de la Missa de sant Bernat d’Offida i va evitar dos grans riscos dels cors no professionals: que se’t mengi l’orquestra i que et calis, és a dir, que acabis per sota dels instruments per cansament de les sopranos i els tenors. El primer no va succeir perquè l’eslovac Robert Faltus és un director molt eficaç. El segon, perquè les sopranos i els tenors són molt bons. La Missa compta amb dos encantadors números per a veus solistes que van ser dits per quatre cantants joves (als quals es van unir dos del cor), que van mostrar la classe de veu que li va a aquesta música, ni tonant com antany ni tan de petit format com sol fer-se avui. Van cantar afinats i van lluir timbres frescos com enciams. Abans hi va haver la Simfonia 82. En l’últim moviment, de tempo massa ràpid per a les moltes notes de la corda, va perillar la cohesió, però la lectura de Faltus va ser molt bona, atent a les moltes pells de plàtan que conté la partitura, amb sorprenents resurreccions quan sembla que les frases s’acaben i una escriptura molt més endiablada del que sembla per a la corda, ja que trenca sovint la lògica melòdica del segle XVIII. No es va perdre cap nota i es va reproduir l’aparent ingenuïtat –pura eficàcia– d’un Papà Haydn que se les sap totes i avança moltes coses que vindrien després, incloses la transgressió, l’excentricitat i un sentit de l’humor molt intel·ligent. Tant la Simfonia com la Missa són músiques democràtiques: ningú no hi destaca. Faltus va aconseguir que tampoc en quedés ningú fora.