Viure mata

Reconec una sentida admiració per la cinematografia de Terence Davies des d’El llarg dia acaba, aquell emotiu retrat d’un nen a l’Anglaterra de postguerra que s’allibera d’un temps gris a través de la música i el cine. Davies converteix la melancolia en bellesa, és precís en l’enquadrament, domina el temps i el fa transcendent des de la quietud, des de la senzillesa dels espais que explora i que controla amb una precisió mil·limètrica. Després de Sunset song, arriba amb poca distància entre totes dos Historia de una pasión, una profunda mirada a una època i a una persona, la de la poeta Emily Dickinson –extraordinària en la seua interpretació Cynthia Nixon–, mostrant la seua complexa personalitat i el seu entorn entre les parets d’una casa de la qual amb prou feines va sortir al llarg de tota la seua vida, d’un micromón que es va fer gran a través de la seua obra, gairebé invisible durant la seua existència, i després, aclamada com una de les veus més rellevants de la literatura americana. El veterà realitzador anglès descriu una societat emparada en una religiositat repressora, en unes rígides normes tancades en si mateixes, una cosa que s’adverteix des de les primeres escenes de la pel·lícula, marcant una jove Dickinson com algú amb idees pròpies que l’aniran aïllant cap a un món interior carregat de dolor, de solitud, d’un sentiment on la família és el reducte més íntim i la resta del món, prescindible. Austera en el desenvolupament, precisa en els detalls i capaç de marcar amb unes simples fotografies el pas del temps en els rostres, aquesta pel·lícula és un treball en el qual les seues reposades imatges posen en relleu la delicadesa i el gran talent de Terence Davies.