La justícia europea resol sobre interinitat

amb idèntica data, la del passat dia 14

de setembre, la Sala Desena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha resolt sengles peticions prejudicials plantejades per un Jutjat Contenciós Administratiu i per la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en què el denominador comú versa sobre la naturalesa jurídica dels contractes de treball d’interinitat i les conseqüències de la seva celebració en frau de llei o el pagament de la seva indemnització intervenint una causa objectiva d’extinció.

Com comprendrà l’amable lector, seria prolix i tècnic plantejar totes les bambolines jurídiques de totes dues sentències, la qual cosa, sens dubte, no és l’objecte del present comentari, però sí que em permetran destacar el que, a efectes pràctics, pot suposar, de fet ja ho és, una veritable revolució respecte d’aquesta modalitat contractual que obligarà l’executiu a reformar la legislació vigent.

D’entrada

, el TJUE afirma que la renovació de successius nomenaments (o contractacions) de durada determinada en el sector de la sanitat pública (encara que res no impedeix d’estendre-ho per analogia a altres sectors productius o de serveis) es considera justificat per raons objectives, si aquests nomenaments es basen en disposicions que permetin la renovació per garantir la prestació de serveis determinats de naturalesa temporal, conjuntural o extraordinària, però no quan unes tals necessitats són permanents i estables, de manera que la situació de precarietat d’aquests treballadors perdura, cobrint el dèficit estructural de llocs fixos al sector.

Dóna així

resposta el tribunal europeu a la situació de precarietat d’una treballadora que va celebrar diversos contractes d’interinitat, durant més de quatre anys, sota la genèrica causa de realitzar serveis determinats de naturalesa temporal, conjuntural o extraordinària, en els serveis prestats a un hospital per garantir l’atenció assistencial.

La segona

de les sentències afirma que la legislació espanyola en matèria de contractacions laborals instaura una diferència de tracte entre els treballadors amb contracte de durada determinada i els treballadors fixos, en la mesura que, a diferència dels treballadors amb contracte de treball per temps indefinit, els treballadors amb contracte d’interinitat no tenen dret a cap indemnització al finalitzar el seu contracte, amb independència de la durada dels serveis deixats (contràriament al que succeeix amb els que celebren un contracte eventual o per obra o servei determinat, en els quals la indemnització és de dotze

dies per any de servei).

En

aquest supòsit d’interinitat, el TJUE afirma, entre altres aspectes, que l’esmentada normativa nacional vulnera la Directiva 1999/1970, de 28 de juny del 1999

, relativa al treball sobre durada determinada, i conclou afirmant que denegar qualsevol indemnització per acabament del contracte al treballador amb contracte d’interinitat, mentre que permet la concessió d’una tal indemnització als treballadors fixos comparables, no pot constituir “una raó objectiva” per a la denegació d’una indemnització.

Arran d’aquesta

última sentència, es va obrir un ampli ventall d’interpretacions sobre si, a l’acabament de la causa que va donar origen als contractes de durada determinada o temporals, incloent-hi, sens dubte, els d’interinitat, havia de procedir l’empresa al pagament a favor del treballador d’una indemnització similar a les extincions per causes objectives, xifrada en vint

dies per any de servei.

La doctrina

científica i les centrals sindicals més representatives així ho van donar a entendre

.

Doncs bé, amb una celeritat digna d’encomi, la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, la mateixa que va sotmetre a la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea la qüestió indemnitzatòria, acaba de dictar una sentència, a l’octubre, en la qual acatant els anteriors criteris estima directament aplicable la directiva comunitària sobre la matèria, pel motiu de la qual, i esquivant qualsevol discriminació en matèria de contracte de treball de durada determinada, els treballadors interins a l’efecte contractats, arribat el final de la causa del seu contracte, tenen dret a la mateixa indemnització que tindria un treballador fix comparable per l’extinció del seu contracte per causes objectives, això és, vint dies per any treballat.

S’ha d’advertir que l’import de l’anterior indemnització resulta procedent quan la causa del contracte temporal sigui vàlida i objectiva, no quan s’hagi celebrat en frau de llei i es correspongui amb activitats permanents i estables o es refereixi a l’activitat normal de l’empresa, ja que en aquest supòsit l’import de la indemnització continuarà sent de 45 dies per any de servei, amb un màxim de 42 mensualitats, fins a l’11 de febrer del 2012, i de 33 dies per any de servei, amb un màxim de 24 mensualitats, a partir de la data expressada (d’acord amb l’acordat pel Govern en la reforma aprovada el 2012).

Encara que l’expressada sentència del tribunal madrileny pot ser recorreguda davant del Tribunal Suprem, que és qui fixarà el criteri vinculant a seguir per a la resta dels tribunals, suposa un important precedent que, sens dubte, obligarà el Govern a emprendre una esperada reforma en matèria de contractes temporals, en general, que pugui acabar amb el panorama actual i denunciat de precarietat laboral.