Tres-cents dies sense govern: el final del bloqueig

Després de tres-cents dies sense govern i dos Eleccions Generals en les quals els espanyols han expressat nítidament les seues preferències i rebutjat afortunadament el Comitè Federal que governi el PSOE amb Podem i separatistes, als socialistes només els queda permetre que ho faci el Partit Popular o impedir-ho, la qual cosa comportaria terceres eleccions. En el primer cas, el Partit Popular manté tres opcions: govern de coalició amb les tres grans forces constitucionalistes, govern del PP basat en grans pactes en els assumptes clau per a Espanya o, finalment, govern en minoria del partit més votat.

Diumenge vinent, el Comitè Federal del PSOE dirigit per Javier Fernández, aclarirà els dubtes. Que acabés el bloqueig que ha causat estupor en totes les democràcies occidentals seria una excel·lent notícia per a la nostra democràcia, per a Espanya, per a l’interès general, per al nostre Estat de Dret i per a l’estabilitat i la recuperació econòmica.

Encara que tots els sondejos pronostiquen un gran ascens del Partit Popular i una desfeta socialista en unes terceres eleccions, la magnitud del repte separatista que desafia la legalitat, la incertesa que alenteix les inversions i la recuperació econòmica i els nostres compromisos ineludibles amb Brussel·les no admeten dilació. Per sobre d’interessos partidistes, ha de prevaler l’interès general. Espanya necessita un govern ja i així ho exigeix fins i tot la majoria dels votants socialistes.

El Govern ha hagut d’enviar a la Unió Europea les mesures per garantir el compliment del dèficit del 4,6% per a aquest any avançant el pagament fraccionat de l’Impost de Societats per valor de 8.300 milions d’euros i el Pla Pressupostari per al 2017, que preveu un dèficit del 3,6% en comptes del 3,1%. Són qüestions peremptòries que no importen els que tenen com a únic objectiu la ruptura amb Espanya i han aconseguit contagiar el PSC, que continua pel camí de l’odi irracional al Partit Popular introduït pel mateix ZP, que va utilitzar la política catalana, el Tripartit, l’Estatut, el Pacte del Tinell i els cordons sanitaris com a ariets per aïllar el Partit Popular. Així, el PSC ha celebrat aquest diumenge el Congrés a Catalunya en el qual la gran qüestió era qui dels dos candidats, Miquel Iceta o Núria Parlon, era més de Pedro Sánchez i menys de Mariano Rajoy. El no a Mariano Rajoy ha estat el comú denominador d’aquest conclave que es compromet a recuperar el dret a decidir. O sigui, que els socialistes catalans tornen a caure a la trampa separatista.

I clar, la pregunta sorgeix inevitablement: si l’abstenció a Mariano Rajoy és dolenta fins al punt de sacrificar la governabilitat d’Espanya, per què han estat bons els suports del Partit Popular de Rajoy perquè els socialistes governin Lleida i Tarragona? No seria coherent que hi renunciessin igual que a Badalona el PSC per governar ha rebutjat els vots dels deu regidors del Partit Popular per evitar que continuïn governant els antisistema de la CUP i companyia que se salten les lleis i incompleixen les sentències judicials?

I com es pot entendre que quaranta ajuntaments catalans governats per socialistes s’hagin adherit a l’AMI? Doncs no ho entén ni el seu electorat. Per això, a Catalunya, el PSC ha caigut del 45% dels vots i els vint-i-cinc diputats del 2008 als set diputats i el 16% del 26 del juny, la data en la qual el PSC de Lleida va perdre l’escó que tenia i el va guanyar el Partit Popular. Potser haurien els socialistes de reconèixer que el seu declivi electoral està relacionat amb la falta d’un projecte comú per a tot Espanya, amb els seus idil·lis nacionalistes, amb les seues ruïnoses polítiques econòmiques, amb el seu odi cerval contra l’adversari i amb els seus pactes amb Podem i separatistes. Avui, ni governen ni permeten governar, i això és estar amb els antisistema.

Esperem que diumenge superin les seues contradiccions, no continuïn culpant de tots els seus mals Mariano Rajoy i reconeguin que és qui ens ha salvat del rescat i garanteix l’estabilitat. I que no segueixin utilitzant com a excusa la corrupció que per desgràcia afecta tothom i és urgent eradicar. Però ara el que ha de prevaler és l’interès d’Espanya perquè puguem tenir govern, però no a qualsevol preu.

Perquè el més important és que hi hagi garanties de governabilitat i que s’asseguri l’estabilitat, que és el que necessitem els espanyols. Entre ells, els lleidatans, per als quals en aquestes qüestions sóc l’únic que els representarà al Congrés i en el ja probable debat d’investidura de la setmana vinent des de l’escó del Partit Popular de Lleida.