L’ús del temps

La magnífica pel·lícula del cineasta Laurent Cantet El empleo del tiempo ens atansava a un personatge que, després d’haver perdut la seua feina, se n’inventava una altra perquè tot semblés normal, mentre dedicava els seus dies a anar d’un costat a un altre sense rumb fix, i al no tenir res a fer, contemplar. Un procediment similar marca la conducta de La chica del tren, que observa des de la finestreta diàriament el que viu al costat de les vies, el paisatge gris, les cases –fins i tot la seua quan estava casada– les finestres indiscretes que revelen interioritats, parelles a simple vista felices que estimen i es deixen estimar i rostres als quals posa nom i els converteix en propers en la seua imaginació. Aquesta dona es troba destruïda anímicament, demolida per l’alcohol, instaurada en una vida que no la porta enlloc, per això, quan va entreteixint escenes del passat i successos del present, quan repeteix trobades i retrobaments amb la seua existència anterior, quan es cola en les vides dels altres, s’inicia una intriga, un nus narratiu amb trames i subtrames que porten la pel·lícula a un treballat aclaparament, a una crònica de successos en la qual la ment de la protagonista serà clau per recompondre un trencaclosques on el sexe, la violència, les falses aparences i els malentesos formaran el caldo de cultiu d’aquesta adaptació del best seller firmat per Paula Hawkins, que al no llegir-lo, no sé si manté la glacial atmosfera que Tate Taylor imprimeix a la pel·lícula, el neguit i la tristesa que destil·len els tres personatges femenins involucrats en la trama, la seua gèlida càrrega sexual i aquest aire de thriller que deconstrueix un drama buscant sorprendre perquè al final tot sigui el que sembla.