La insostenible fiscalitat immobiliària

EL sistema legal que ens hem donat permet que, en els diversos àmbits amb capacitat normativa, es legisli sense tenir en compte el resultat final que això comporti. L’Estat, la comunitat autònoma i el municipi poden elaborar, aprovar i executar les normes corresponents als respectius àmbits competencials sense estar obligats a vetllar pel que la seua suma suposi per al ciutadà. La tributació dels immobles urbans està sent el paradigma d’aquesta operativa que determina una càrrega fiscal insuportable. Amb això, a més a més de dificultar la vida de persones i famílies, s’està impedint un sostenible i equilibrat desenvolupament del mercat immobiliari, tan necessari per al mateix desenvolupament social i econòmic del país.

En aquest moment, un immoble urbà està gravat de forma directa per l’Estat, mitjançant l’IRPF, sigui pels lloguers que se n’obtinguin o pel procediment d’imputació de rendes per a aquells que ni siguin l’habitatge habitual ni estiguin arrendats. Aquesta imputació suposa crear la ficció que el contribuent percep uns ingressos derivats d’una propietat que no només no els genera, sinó que li suposa una important despesa. Per a això, no es té en compte el motiu pel qual aquest immoble no produeix cap renda. L’impost de patrimoni grava també la mera titularitat de l’immoble quan es compleix el mínim, cada vegada menor, per tributar en aquest impost. La naturalesa d’aquest tribut comporta l’obligació de pagament per la mera tinença, per la qual cosa en res no la modifica el fet que l’immoble en qüestió no generi cap renda.

La imposició directa es completa amb l’impost de successions i donacions, que suposa una càrrega fiscal demorada al respectiu supòsit, però que ha de ser comptabilitzada també en la càrrega fiscal que l’immoble suporta. Aquest tribut té actualment un tractament molt diferenciat en funció de cada comunitat autònoma, la qual cosa determina que les inversions immobiliàries siguin més o menys atractives en funció de la seua ubicació fiscal.

La imposició indirecta està configurada essencialment pels impostos autonòmics de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. L’ITP aplicable a les transmissions lucratives varia en el seu percentatge a les diferents comunitats autònomes, de manera que pot assolir un elevat 10% del valor de la transmissió en algunes, com a Catalunya. La tributació de caràcter local té avui una entitat molt destacada, formada per l’IBI i per l’impost sobre l’increment del valor del sòl urbà (plusvàlua). L’IBI s’ha acabat convertint en una molt pesada càrrega, successivament incrementada sense tenir en compte l’existència d’una profunda crisi immobiliària. Això produeix autèntics despropòsits fiscals, com pot ser la tributació dels solars en poblacions sense demanda, com és el cas de la que ens trobem. Tampoc aquest tribut no té en compte els ingressos que pugui produir l’immoble, per la qual cosa es grava la mera existència o tinença d’aquest i pot assolir un coeficient proper a l’1% del seu teòric valor (0’858% a Lleida).

La plusvàlua municipal, impost que es fa efectiu en el moment de la transmissió de l’immoble per qualsevol causa, se suma a la tributació que podem considerar com a demorada però molt costosa. La condició de propietari o d’arrendatari és ostentada per la generalitat dels contribuents, la qual cosa fa que la fiscalitat immobiliària hagués de considerar la suma de les càrregues impositives de cada administració, que recauen finalment sobre els mateixos contribuents.

El fet de no tenir en compte l’esforç fiscal global exigit per a cada immoble determina la injusta i anòmala situació que es pateix. És urgent la revisió d’un model fiscal que permet una forassenyada acumulació d’impostos com la que aquí s’ha resumit.