No hi juguis

Amb la festa de Halloween a la cantonada, una pel·lícula ideal per a una tradició tan americana, Ouija. El origen del mal, extensió millorada –no es necessitava gaire cosa més– de la Ouija del 2014, un film mancat de talent per a allò més primari: espantar. Ara, Mike Flanagan, especialista en cintes d’assassinats, fantasmes i miralls maleïts, reprèn el tema i ens remunta a la dècada dels anys 60 i a una família composta per una mare i les seues dos filles, destrossades emocionalment per la mort accidental del progenitor, que les ha deixat amb deutes i no poc desassossec. Davant d’una tal situació, es guanyen la vida estafant sense mala fe, apel·lant al paranormal, a aquest tauler de

ouija que ven la possibilitat d’aconseguir comunicació amb els éssers estimats desapareguts, un joguet que ha anat popularitzant des de fa dècades l’empresa Hasbro. En el primer terç del film se’ns atansa a cada un dels personatges, a les seues tares anímiques, i s’amplia l’espectre amb un sacerdot i un jove estudiant nòvio de la filla adolescent, no entrant en detalls terrorífics ni en ensurts ni cap torbació, per dedicar la resta del metratge a espantar gràcies a la filla petita, que s’enganxa a un tan poc recomanable joc amb la intenció de recuperar l’escalfor paterna, tot i que aconsegueix l’efecte contrari: despertar esperits malignes i activar el caràcter de casa maleïda. Ouija. El origen del mal no és una gran pel·lícula, però és sòbria en la posada en escena i utilitza bé recursos com el de la nena receptora del mal que tan bon resultat ha donat en el gènere, a més d’escenes que, encara que siguin tòpiques, aconsegueixen acollonir en algun moment, que al cap i a la fi és el mínim que se li podia demanar.