Aquell que roba per vici té perdó

Perplex es va haver de quedar el gerent de l’Administració estatal, quan el Tribunal Superior de Justícia-la Manxa, en la seua sentència de 3 març del 2016, condemna el servei de Correus a indemnitzar un carter de repartiment que, malgrat comportar-se de forma infidel, se’l premia amb prop de 40.000 euros per un acomiadament que, segons el Tribunal, es va qualificar com a improcedent. És més, al ser membre del Comitè d’Empresa, té la facultat d’optar entre tornar a la feina o cobrar la indemnització, a part dels emoluments deixats de percebre durant l’any i mig que ha durat el plet. Mereix especial atenció, segons es relata en la sentència, que el susdit carter s’havia quedat amb l’import de nombrosos girs postals i sistemes anàlegs en detriment dels destinataris. Tant el Conveni Col·lectiu com la Llei de l’Estatut dels Treballadors, són coincidents que som en presència d’un incompliment contractual, sancionable amb l’expulsió de l’empresa. Relatats així els fets, fa l’efecte que la Sentència havia de ser favorable a l’Administració. Estava equivocat. El nostre carter era un jugador empedreït i per allà se n’anaven els diners que no arribaven als seus destinataris. Situats en aquesta línia, el Tribunal considera que el treballador arrossegava un trastorn ludòpata que l’afectava per controlar els impulsos i que el subjecte no pot resistir la capacitat de jugar, “cosa que li implica una dependència psicològica constituïda per un impuls més o menys irresistible”. En conseqüència, segons el veredicte judicial, aquest trastorn afecta “la seua capacitat de discernir entre el bé i el mal”, de la qual cosa es dedueix que no és conscient dels seus actes i l’equipara a un individu drogodependent que comet un delicte per satisfer l’addició. No convenç aquesta comparació, però com a figura en el text de la Sentència, toca callar. Si fem una deducció a l’absurd, arribarem a la conclusió que tots els jugadors ludòpates que demanen diners a préstec, queden alliberats de la seua devolució i que n’hi ha prou amb acreditar un trastorn ludòpata per actuar com ens plagui, sense incórrer en cap tipus de responsabilitat.