El superheroi es presenta

N’hi ha de tot tipus i condició, la galeria és, per extensa, il·limitada. Els seus poders, variats i diversos, i formen ja legió al convertir-se d’un temps ençà en el que podríem definir com un gènere cinematogràfic en si mateix. Abans habitaven als còmics, eren personatges de vinyeta salvant el món a cada exemplar i al ventall de superherois i dolents es podien elegir els favorits per part d’adolescents o col·leccionistes.

Ara, la Marvel a la gran pantalla conforma una font d’imatgeria inacabable i un multimilionari negoci. Per això, ni estranya ni molesta, que es desempolseguin nous/vells personatges i passin de ser secundaris oblidats a protagonistes absoluts, com és el cas del Doctor Strange, que de la mà de Scott Derrickson es presenta com un salvaguarda davant de les forces fosques en un món en el qual es manipulen les lleis de la física, de la matèria, de l’espai-temps i que se sent còmode en continus bucles, tant en ciutats que es fragmenten i distorsionen com en psicodèlics mons que esclaten en colors. Strange és un presumptuós neurocirurgià que, després d’un accident automobilístic, veu arruïnada la seua carrera i la seua eina bàsica, les mans. Buscant la solució, entrarà en la mística tibetana, adquirirà poders tan grans com el seu ego, tindrà la seua andrògina mestra (Tilda Swinton) i un malvat al seu nivell, ja que sigui quin sigui el personatge el patró en aquest tipus de cine sempre és el mateix.

El resultat és molt ritme, efectes digitals per avorrir, un Benedict Cumberbatch que s’ho passa pipa com aquest mag còsmic i un altre homenatge a Stan Lee, el creador, amo i senyor de tot això.