Canvi climàtic: l'acord de París entra en vigor

Si fa uns quants anys es podia ser més o menys escèptic respecte a la realitat del canvi climàtic, avui dia els fets ens fan baixar a la realitat. Els aiguats, les temperatures anormals per a una època de l’any, l’augment de la temperatura mitjana de l’atmosfera des de la revolució industrial i les prediccions d’una tendència a una disminució dels recursos hídrics a la zona mediterrània en són una mostra. Uns fets que ens estan afectant ja a la vida diària, als cultius i que poden fer augmentar la demanda d’aigua en els sistemes de reg, entre altres efectes. Des de l’agronomia i la ciència del sòl serà necessari investigar i proposar estratègies en funció de les característiques regionals per mitigar i adaptar-se al canvi climàtic.

Les previsions dels científics vénen de lluny, ja que va ser el científic suec Svante Arrhenius (1859-1927) qui va difondre la idea que les concentracions creixents de CO2 a l’atmosfera podrien provocar un escalfament de la temperatura a la superfície terrestre. Cal destacar que, si bé al llarg de la història de la Terra hi ha hagut una variabilitat natural dels climes, vinculada a l’oscil·lació de l’activitat solar i a altres fenòmens, ara ens enfrontem a un tipus de canvi climàtic que està tenint lloc en una escala de temps molt més curta i que és a causa d’accions antròpiques: emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera (anhídrid carbònic, metà, òxids de nitrogen, entre d’altres).

No va ser fins a l’any 1972 que a Estocolm va tenir lloc la Primera Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient, en la qual es va donar un primer toc d’alarma: tots els éssers humans vivim en un mateix món. El mateix any, l’Informe del Club de Roma anomenat Els límits del creixement establia que “és impossible un creixement infinit amb recursos finits”. La preocupació pel medi ambient ha anat creixent en la població i en els organismes internacionals: el 1987 la Comissió Brundtland de l’Organització de les Nacions Unides va introduir el concepte de desenvolupament sostenible; el 1992 va tenir lloc la Cimera de la Terra a Rio; el 1997, el Protocol de Kyoto va plantejar estabilitzar les concentracions de CO a l’atmosfera fixant objectius quantitatius, quotes d’emissió i el CO va començar a cotitzar en borsa.

Es va establir que els països en desenvolupament no tenien cap compromís de disminuir les emissions per no frenar el seu desenvolupament. Però no va ser fins l’any 1998 que l’ONU va crear el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), l’objectiu del qual és analitzar l’escalfament climàtic: avaluar la informació disponible, definir l’impacte i establir mesures de prevenció i d’adaptació.

Els governs s’han anat incorporant a l’IPCC, de manera que l’any 2000 l’IPCC ja agrupava 198 països. Paral·lelament, a Catalunya s’ha creat el Grup d’Experts en Canvi Climàtic, que el 2005 va presentar el Primer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya i el 2015, el segon. Estem davant un problema global i les solucions han de ser globals: des dels hàbits de cada persona fins a les grans empreses, les indústries i els governs. Amb el Conveni marc del 2002 es van fixar les quotes de gasos d’efecte hivernacle.

Als fòrums internacionals hi ha dos postures enfrontades: uns defensen la necessitat de disminuir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, mentre que d’altres proposen desenvolupar embornals de carboni biosfèrics per emmagatzemar les emissions. Es tracta d’una forta polèmica científica i política, ja que hi ha molts interessos en joc. Hi ha qui afirma que entre el 2040 i el 2050 els embornals biosfèrics estaran saturats.

El plantejament actual és que, malgrat les incerteses i la dificultat de poder disposar de models meteorològics prou fiables, cal aplicar el principi de precaució i actuar immediatament, en comptes d’esperar a conèixer millor les causes i els efectes de les accions humanes sobre el clima. El 12 de desembre del 2015, a la reunió promoguda per l’ONU, es va adoptar l’Acord de París, que constitueix una part essencial dels Objectius de Desenvolupament Sostenible que promou la FAO. L’Acord de París, que suposa un pas més, entra en vigor el dia d’avui, 4 de novembre del 2016.

Cal indicar que, malgrat que totes aquestes cimeres internacionals creen en el seu moment un gran desencís en certs grups, mirades amb una certa perspectiva temporal, des del 1972 fins al 2016, es pot afirmar que cadascuna d’aquestes ha anat introduint conceptes i ha promogut accions i inversions a escala global. Les cimeres han servit per anar augmentant la conscienciació ciutadana i la pressió per combatre el canvi climàtic i posar en marxa mesures i inversions per assolir un futur sostenible, resilient i baix en emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquest és el compromís que han assumit els països signataris de l’Acord de París.

Cal seguir espitjant en aquesta direcció, tenint en compte que no es tracta d’un tema estrictament científic, sinó que hi entren en joc tant les ciències socials com aspectes econòmics, jurídics i polítics.