La crònica de la victòria de Trump, en primera persona des de Nova York

”Trump Triumphs” (Trump triomfa). Amb aquest titular The New York Times resumia aquest matí una jornada electoral que va deixar a més d’un amb cara de Brexit. Ahir, Nova York va viure un dia càlid que acompanyava a sortir al carrer i passejar. Al West Village, la cua per entrar a un col·legi electoral feia la volta a un bloc de l’eixample. A les 7 de la tarda, en una botiga de vins de l’Upper West Side s’observava un moviment de persones inusual per a una nit de dimarts. Al meu darrere sentia una senyora que, amb l’iPhone enganxat a l’orella, explicava que havia comprat dos botelles de xampany francès per celebrar la victòria de Hillary. Ella no estava sola: a casa dels meus amics Juan i Ryan, una botella de cava estava guardada al frigorífic per acompanyar el que havia de ser una fàcil victòria dels demòcrates, si fèiem cas a les enquestes. Mirat amb una certa perspectiva, tot semblava massa perfecte per ser veritat i la trista realitat ens va anar colpejant a poc a poc: incrèduls, vèiem com Florida s’anava decantant cap a Trump per després veure com el color vermell amenaçava amb tenyir els estats d’Ohio, Wisconsin i Pennsilvània, que durant els últims vuit anys havien estat de color blau. La derrota de Clinton era innegable a dos quarts de dos de la nit, quan vaig anar a dormir.

Imatges per al record. Vuit hores més tard, de camí a l’oficina, he vist una senyora que portava un adhesiu de la Hillary Clinton i tenia els ulls molt vermells. Em mirava fixament tot dirigint la mirada a la primera plana del The New York Times, que mostrava un Trump somrient. Sense saber com reaccionar, jo encara estic en estat de xoc, només he sabut pronunciar “em sap greu” i li he dit adéu mentre ella treia un mocador per eixugar-se les llàgrimes. A l’exterior ja no lluïa el sol del dia anterior; la pluja, el fred i la boira resumien l’estat d’una part del país que ha passat de l’esperança a la tristor en 24 hores.

Trump ha guanyat perquè ha sabut mobilitzar una part de la població (segons explica The New York Times: homes blancs sense estudis universitaris que viuen en zones rurals i industrials i que s’han vist molt afectats per la crisi del 2008) que reclamava un gran canvi. Hillary, tot i guanyar en el vot popular i haver arrasat a les grans ciutats, no ha pogut seduir uns votants desencantats que sabien molt bé el que votaven, ja que representava per a ells un establishment corrupte i en decadència. Aquesta massa que les enquestes han fallat (un cop més) a detectar han votat contra els tractats de lliure comerç, contra la reforma sanitària, contra la política internacional d’Obama i Clinton (en paraules de Trump, tots dos són els responsables de Daesh), contra la reforma migratòria i a favor de la promesa de la construcció d’un bonic mur amb Mèxic, contra els avenços socials que han experimentat els Estats Units durant el mandat d’Obama i contra el canvi climàtic (Trump ha afirmat en més d’una ocasió que és una creació dels xinesos). Ha guanyat l’Amèrica profunda, una Amèrica autàrquica, ultranacionalista i conservadora representada en el moviment Alt-White que ha obert la porta de la Casa Blanca, contra tot pronòstic, a un businessman que ja va sorprendre el seu propi partit durant les primàries i que ha sumat la gran victòria de la seua carrera.

Barack Obama, d’aquí a uns tres mesos, haurà de deixar una nota escrita al seu escriptori per a Donald Trump, el president electe d’un país que va iniciar la seua carrera política negant les arrels americanes del seu predecessor. Aquest dia es posarà el punt final a vuit anys del miratge que ha significat la presidència d’Obama.

Trump serà, amb la victòria d’ahir, un dels presidents amb més poder de la història, perquè el seu partit dominarà les dos cambres assegurant-se la nominació d’un jutge ultraconservador per al Tribunal Suprem i tenint via lliure per tirar endavant qualsevol iniciativa legislativa sabent que ningú l’hi podrà bloquejar. “El somni americà està mort”, va pronunciar a l’abril el que serà el quaranta-cinquè president dels Estats Units d’Amèrica. Raó no li faltava: ahir va començar per a molts el que podríem definir com el malson americà.