Igual

Després de gairebé un any, tornem a tenir govern de l’estat. Durant aquest llarg període, els tres partits decisius en la investidura del nou govern, PP, PSOE i C’s, han intentat pactes entre els uns i els altres sense arribar a una entesa que ha acabat causant un desgavell polític entre els socialistes que van decidir sacrificar el qui era líder del partit. Un sacrifici que, sens dubte, tindrà fortes repercussions en el futur d’aquest partit, inclòs el PSC, que sembla recuperar la seva identitat de socialistes catalans que sempre han estat independents del partit gran. Poc exercida, però. El nou govern no ens ofereix grans novetats (fora d’idees negatives). La vicepresidenta Sáenz de Santamaría repeteix càrrec tot i havent perdut el paper de portaveu, que ara ha passat a Íñigo Méndez de Vigo, com a ministre d’Educació, Cultura i Esport (competències autonòmiques). I la vicepresidenta es fa càrrec de les administracions territorials. Ja tremolen els cacics territorials! La ministra Fátima Báñez espera arranjar treballadors fixos i temporals (ordres europees) i un urgent Pacte de Toledo per a la reforma del sistema de pensions. Ja tremolem els jubilats! Dues ministres noves en el govern de Rajoy destaquen amb la nomenada ministra de Defensa, fins ara només secretària general del PP (continuarà?). Un càrrec complicat i delicat per la seva especialitat: l’adquisició de material militar. L’anterior ministra, Carme Chacón, pot ensinistrar-la. L’altra nova ministra, Dolors Montserrat, catalana (no sabem si és torna), ostentarà el càrrec de ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Tasques més que delicades per les crisis permanents, durant cinc anys, que han generat problemes de salut pública no resolts. Metges, infermeres i pacients fa temps que estan perdent la paciència. De la resta dels nous ministres, només interessen els antics: Cristóbal Montoro, d’Hisenda i Funció Pública, i Luis de Guindos, d’Economia, Indústria i Competitivitat. Al d’Hisenda li continuarà tocant la feina bruta: retallades de sanitat, educació i serveis socials; pujades d’impostos, i suavitat a arreglar altres impostos. Al d’Economia li cau la feina europea, que es concretarà el dia 8 de desembre a l’Ecofin, i li tocarà també la novetat d’atendre la indústria i la seva competitivitat. Cal recordar, però, que aquestes feines són dels empresaris. Si els deixen fer. El quasi any de parada governamental només ha servit per restar igual. Això sí: en una situació precària que ha empitjorat el dèficit públic, ha degradat els serveis més necessaris i prepara retallades de pensions. Tot plegat fa pensar que la durada d’aquest govern serà limitada en el temps (potser dos anys), atesa la més que probable impossibilitat de tirar endavant la seva política. Si és que en tenen. Aquesta possibilitat podria convidar a la liquidació de les velles glòries, i les noves. I si tots tornem a badar, doncs haurem de tornar-hi.