La mar d’excitant

Com cada any a aquestes altures, el Jazz Tardor obre les portes per portar-nos uns quants bons concerts i situar de nou al mapa nacional la nostra ciutat com un dels referents del gènere. L’edició 23 posa de manifest que la productora Quadrant i un inassequible al desànim Josep Ramon Jové, màxim responsable d’aquesta història, han tornat a fer el miracle dels pans i els peixos muntant un cartell d’una remarcable bona qualitat malgrat un –intueixo– exigu pressupost organitzatiu. Per això va estar bé veure durant l’estrena el

paer

, acompanyat de la regidora de Cultura, comprometent-se públicament amb el festival, encara que no seria sobrer pregar-li que, més enllà de la foto de rigor, actuï com un autèntic àngel de la guarda d’aquest esdeveniment, ja que amb una mica més de suport econòmic podria ser, de ben segur, molt millor encara. Prova del que diem és haver pogut comptar, per començar, amb el pianista britànic Barry Green, ara per ara un dels talents emergents del jazz europeu. Dotat d’un gran virtuosisme i una gran tècnica pianística, derivats d’una sòlida formació acadèmica combinada amb habilitat per la seua també remarcable capacitat d’improvisació, el resultat pràctic de les seues posades en escena són uns concerts plàcids però, alhora, la mar d’excitants. Flanquejat en l’apartat rítmic admirablement per Masa Kamaguchi, contrabaix, i Stephen Keoch, bateria, vells coneguts tots dos de l’afició local, Green va desenvolupar una selecció òptima de temes propis i aliens que no van defraudar els qui, sense deixar anar ni un euro, gairebé vam omplir la sala B de l’Enric Granados. Un bon al·licient, per descomptat, per començar amb bon peu aquest Jazz Tardor 2016.