Estar o no estar

Estar o no estar, aquesta és la qüestió. Els darrers dies es parla molt de la negativa del President Puigdemont a assistir a la conferència de presidents autonòmics. Aquells que sempre deien que a l’altre costat no hi havia ningú per negociar, afirmen que no assistiran a debatre el finançament autonòmic. Ras i curt, no ho entenc. Diuen que ja saben que allà no en trauran res, així que tenim uns dirigents esgotats que ja han llençat la tovallola. En teoria el dirigent de tots els catalans hauria de tenir força i ànim per negociar fins al darrer minut del seu govern per tal d’aconseguir la millora de tots. Ell mai havia estat president abans, així que no té cap excusa per argumentar que mai l’han escoltat, ja que mai n’ha tingut ocasió. El mateix ja va passar amb la Consellera d’educació. No va anar a la reunió tècnica del Ministeri on regular les avaluacions finals dels estudiants. Va dir que no estava d’acord amb el que es regula, no hi assisteix i tampoc delega en ningú la nostra representació. Després ens queixem quan no plou al nostre gust. Aquests dies he estat llegint un bon llibre, del veterà diputat convergent López de Lerma, Cuando pintábamos algo en Madrid (EdLibros, 2016). Explica moltes històries, especialment interessants pels qui ara fem política i en aquell temps estàvem o bé a l’institut, a la Facultat o ja preparant oposicions. El llibre explica moltes de les negociacions que Catalunya va abanderar, en èpoques on el telèfon fix, viatges i missatgers eren obligats perquè no hi havia ni mòbils ni correus electrònics. Aquella gent feia esforços superiors per ser útil i servir el poble, i les seves reflexions són bones per aquella gent desmotivada que han convençut que no hi ha opcions per aconseguir millores reals per als catalans. Algunes de les decisions que ells van prendre amb “tacticisme per tacticisme, no eren una altra cosa que un gran vuit d’estratègia de conjunt”, i són justament algunes reformes a les quals ells van decidir donar suport, les mateixes que ara diuen que no són bones. Molts estem d’acord que cal fer una separació efectiva dels poders, millorar les lleis electorals i fer una reforma de la Constitució. Ara ells ja no són decisius, i tampoc hi són quan se’ls convoca per negociar.