Juan Hidalgo, premi Nacional d’Arts Plàstiques

El ministeri de Cultura acaba d’anunciar la concessió del Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2016 a Juan Hidalgo (Las Palmas de Gran Canaria, 1927). Des que aquest guardó va recaure en la figura d’Isidoro Valcárcel Medina l’any 2007, ha cridat l’atenció sobre les pràctiques poeticovisuals dels artistes de l’Era Fluxus, com Esther Ferrer, que va col·laborar amb Juan Hidalgo en el camí del Grup ZAJ, o Elena Asins, que practicava una poesia realment experimental. Es tracta d’autors previs a allò que es podria considerar com a conceptuals, i que en la seva major part han restat en l’oblit de la història, pel fet de practicar una obra inclassificable, sovint no corpòria.

Fixem-nos en Juan Hidalgo, que n’és un clar exemple. Va estudiar composició musical i la seva formació era ben bé de músic. L’any 1957, però, va participar al Festival de Música de Darmstadt, a Alemanya. En aquesta ciutat varen convergir artistes que practicaven un art nou, com Daniel Spoerri o Claus Bremer, i músics experimentals. Hidalgo va tenir consciència del que aportaven músics com John Cage o David Tudor, i la seva mentalitat compositiva va canviar del tot.

L’any 1964, conjuntament amb Ramon Barce i Walter Marchetti, funden a Madrid el Grup ZAJ, al qual s’afegirien després Esther Ferrer i José Luis Castillejo. A Madrid, el grup desenvolupa unes accions musicals altament alteradores dels cànons. Anuncien concerts on el pianista davant l’instrument es limita a menjar-se una poma, on fan sonar una peça amb pilotes de ping-pong movent-se per la caixa del piano. Més que concerts, són performances, a les quals afegeixen després accions, edicions de llibres singulars, trameses postals artístiques. Tot conflueix en els Encuentros de Pamplona del 1972, on el Grup ZAJ és un dels actius d’aquestes noves pràctiques artístiques que donen pas al moviment conceptual.

El Grup ZAJ va continuar actiu amb diferents formats, fins que va arribar un reconeixement a la seva trajectòria, amb la inclusió gairebé exclusiva dels FLUXUS espanyols. Tots tenien una personalitat pròpia i en paral·lel varen desenvolupar un camí individual, excepcional en la majoria dels casos, com en el d’Esther Ferrer, encara activa, i José Luis Castillejo, que va morir fa poc sense una recuperació dels seus treballs críptics. Juan Hidalgo va seguir també el seu camí individual, sempre reivindicatiu de la seva època a ZAJ, però també actiu en performances i treballs fotogràfics d’accions, i en la construcció d’objectes poètics, que començaren a aparèixer en mostres de galeries d’art.

L’any 1989, Juan Hidalgo va venir a Lleida, a la primera trobada de poesia visual de l’Estat espanyol a Catalunya, en una mostra i taules rodones que varen tenir lloc a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Va fer una xerrada acció, i explicà la manera altra d’interpretar música. Argumentava el temps de les composicions musicals i el seu ordre intern, i com aquesta base estructural de la música es pot interpretar sense tocar instruments, tan sols convertint el que hauria de ser música en una altra acció, com la del silenci, per exemple.

Aquell mateix any, va fer a Barcelona una acció que més o menys era així: dalt d’un entarimat es projectava un paisatge entonat en color verd. Hi havia una tauleta i una hamaca. Hidalgo hi pujava vestit de verd i seia endormiscat i semblava adormir-se. Hi restava una bona estona amb un soroll de fons de cigales cantant. Després d’una estona, baixava i es canviava de roba, ara de color groc, i el que abans era verd ara era groc a la projecció. De nou estirat i relaxant-se. I així quatre vegades, amb colors diferents. Això era tot. Es podria entendre com una representació teatral o musical. Sempre amb un protagonista que interpretava una acció o una partitura.