Interessos massa interessats

Vagi per davant que la condició humana és l’origen, en ocasions, de comportaments recriminables o rebutjables; per això la raó última del Dret positiu, entès com un conjunt de normes legals de què es dota qualsevol grup social, és la de regular les seues conductes col·lectives i individuals i respondre ponderadament i justament davant dels perjudicis causats pels que les infringeixin.

Dit això, alguns de vostès deuen haver sentit alguna vegada les expressions d’interessos o crèdits usuraris referits a aquells que, a banda de tornar l’import principal, se’ls afegeix un altre de complementari a tall d’interès, habitualment molt superior al que legalment ha de ser, i es genera un enriquiment injust per qui el rep i un pagament indegut per qui el paga. I és que, com va relatar Fernando Díaz-Plaja a la memorable obra El español y los siete pecados capitales, “els diners s’han fet rodons perquè rodin”, encara que, tot s’ha de dir, no precisament més del que és raonablement necessari.

Pot ser que els sorprengui que aquesta pràctica, sens dubte tan vella com la vida mateixa, ja va ser prevista a la Llei de 23 de juliol del 1908, de repressió de la usura, a l’establir que “serà nul qualsevol contracte de préstec en el qual s’estipuli un interès notablement superiorment al normal dels diners i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas o en unes tals condicions que resulti aquell lleoní, havent-hi motius per creure que ha estat acceptat pel prestatari a causa de la seua situació anguniosa, la inexperiència o la limitació de les seues facultats mentals”.

Doncs bé, la Sala Civil del Tribunal Suprem ha resolt, mitjançant una sentència dictada el mes de novembre del 2015, la nul·litat d’un crèdit bancari a l’intentar l’entitat financera percebre a càrrec del client un interès excessiu i desproporcionat, qualificant-se l’interès estipulat com a notablement superior al normal dels diners.

Concretament, l’afectat va firmar el 2001 un contracte de “préstec personal revolving Mediatis Banco Sygma”, consistent en un crèdit que li permetia fer disposicions mitjançant trucades telefòniques o l’ús d’una targeta del banc fins a un límit de 3.000 euros. L’interès remuneratori fixat era del 24,6% TAE, i el de demora, el resultant d’incrementar el remuneratori en 4,5 punts. El client va disposar de 25.634 euros del crèdit concedit, que van reportar 18.568 euros d’interessos, per la qual cosa, encara que havia pagat al banc 31.932 euros, li van ser reclamats 12.269 més.

El Tribunal adverteix, d’entrada, que malgrat que no es tracta pròpiament d’un contracte de préstec, sinó d’un crèdit del qual el consumidor podia disposar mitjançant trucades perquè es realitzessin ingressos al seu compte bancari o mitjançant l’ús d’una targeta expedida per l’entitat financera, li és d’aplicació la Llei de repressió de la usura, que ja estableix que “allò disposat per aquesta Llei s’aplicarà en qualsevol operació substancialment equivalent a un préstec de diners, qualssevulla que siguin la forma que revesteixi el contracte i la garantia que per al seu compliment s’hagi ofert”.

Sense la necessitat d’entrar en altres aspectes més tècnics de la qüestió sotmesa a resolució, el Tribunal Suprem afirma que, al suposat objecte del recurs, la sentència recorreguda va fixar com a fet acreditat que l’interès del 24,6% TAE tot just superava el doble de l’interès mitjà ordinari en les operacions de crèdit al consum de l’època en la qual es va concertar el contracte, cosa que, segona considera, no pot titllar-se d’excessiva.

Tanmateix, afegeix, la qüestió no és tant si és o no excessiu, com si és “notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas”, de manera que es considera que una diferència d’aquesta envergadura entre el TAE fixat en l’operació i l’interès mitjà dels préstecs al consum en la data en la qual va ser concertat permet considerar l’interès estipulat com a “notablement superior al normal dels diners”. Consegüentment, perquè el préstec pugui ser considerat usurari, és necessari que, a més de ser notablement superior al normal dels diners, l’interès estipulat sigui “manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas”.

Per aquest motiu, el caràcter usurari del crèdit revolving concedit pel banc al client en comporta la nul·litat, qualificada pel Tribunal com a “radical, absoluta i originària, que no admet convalidació confirmatòria, perquè és fatalment inesmenable, ni és susceptible de prescripció extintiva”, motiu pel qual les conseqüències de l’esmentada nul·litat són les previstes en la mateixa Llei de repressió de la usura, això és, el prestatari estarà obligat a entregar tan sols la suma rebuda.

Finalment, la sentència objecte de comentari posa de manifest que la falta de formulació de reclamació per part del perjudicat (atès que va ser només el banc qui va reclamar l’import al seu criteri) impedeix aplicar la previsió legal citada segons la qual, si el prestatari hagués satisfet part de la suma percebuda com a principal i els interessos vençuts, el prestador tornarà al prestatari el que, tenint en compte el total del percebut, excedeixi del capital prestat.

Així doncs, haurem d’estar atents a la lletra petita dels contractes bancaris i estudiar-ne detalladament les condicions i clàusules, sabent que els nostres tribunals rebutgen qualsevol interès que excedeixi allò legal i penalitzen l’infractor amb la devolució, exclusivament, del capital prestat, però no dels interessos pactats, sigui quin sigui el temps transcorregut.