Catalunya i els catalans

La història es repeteix, ja ho sabem. Però sovint cal recordar fets històrics per tal d’intentar que siguin escola per situacions presents, per imitar-los o per evitar-los.

No hi ha hagut gaires catalans dins del govern d’Espanya al llarg de la història. Ara hi tenim una catalana com a ministra (una de tretze ministres, el 7%). Però l’únic català que, històricament, ha estat President del Govern d’Espanya ha estat en Joan Prim i Prats. Ho va ser quasi dos anys, des del gener del 1869 (ara fa 147 anys) fins al dia que va morir assassinat, a Madrid, el 30 de desembre del 1870, a l’edat de 56 anys, com a conseqüència de l’atemptat que va patir tres dies abans.

Aquest reusenc, que als 26 anys ja era Coronel de l’Exèrcit, i que va guanyar-se dues màximes condecoracions espanyoles, la Cruz Laureada de San Fernando, arribant al grau de Tinent General als 42 anys desenvolupant, entre molts altres càrrecs, el de Capità General de Puerto Rico, essent també l’heroi de Castillejos l’any 1860, a la guerra del Marroc, des de l’any 1840 va formar part del moviment polític liberal i progressista, i l’any següent, amb 27 (1841), ja va ser elegit Diputat per Tarragona a les Cortes Generales de Madrid. Doncs bé, el Diputat Joan Prim, el dia 27 de novembre del 1851, amb 37 anys d’edat, va pronunciar un discurs molt important davant del Congrés de Diputats, com consta al diari de sessions de la cambra, dins del qual va dir-hi coses com les següents adreçant-se als Diputats i al Govern Central d’aleshores, però també, i a través seu, a tot Espanya:“…Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que puedan dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, o infelices artesanos que cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.Los catalanes, ¿son o no son españoles?, ¿son nuestros colonos o son nuestros esclavos?. Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. En el horizonte amenazan grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotarán por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de las dos habrán de prestar su brazo robusto.¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre.Igualadlos a los otros españoles. Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan.Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla, como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza …”.Lamentablement, això que es deia fa 165 anys, avui segueix totalment vigent. És clar que l’anomenat “problema català” no va néixer fa 40 anys, sinó que en fa molts més. I ni vol ser un problema, ni ho ha de ser. Només cal que es respecti un seguit de característiques i realitats que adornen el poble de Catalunya.

Malgrat que han passat modernament governs d’un color i de l’altre que han gaudit de majories absolutes a les Cortes Generales, no han sabut, o no han volgut, entrar en una situació de diàleg sincer i edificant per tal d’arribar a una organització de l’Estat on tots els ciutadans espanyols s’hi sentissin còmodes, siguin castellans, catalans, bascos, balears, gallecs, etc. I això és inadmissible.

La política és l’art de governar els Estats en el marc de societats lliures, compostes per persones lliures també, i que té per objectiu resoldre els problemes que planteja la seva convivència col·lectiva; busca arribar al be comú. I això ho ha de fer mitjançant el dret, les lleis.

Aquestes són un conjunt de normes obligatòries que regulen la convivència social i permeten resoldre els conflictes jurídics, en un temps i àmbit determinat, sempre que aquelles normes hagin estat dictades seguint el procediment adequat, considerant les característiques del grup humà que les haurà de complir, i buscant la justícia i l’harmonia.

Doncs bé, és evident que actualment la regulació de la convivència dins d’Espanya està molt antiquada, i no s’ajusta a la realitat social d’avui. Aquesta actualització de la normativa passa, entre molts altres aspectes, per una modificació parcial, però profunda, de la màxima llei de l’Estat, la Constitució vigent del 1978 i, a través d’aquesta modificació, arribar, entre altres canvis, a una organització territorial adequada, un finançament clar i segur de cada nivell públic sense que calgui esperar res de la discrecionalitat del nivell superior, una distribució de funcions clara també i concreta entre els diferents nivells de l’administració pública, sense interferències entre ells, una vigilància efectiva i independent del compliment de la normativa, i una aplicació real del principi democràtic de distribució de poders o funcions (legislatiu, executiu i judicial).

Esperem que el nou mapa polític espanyol actual, sense majoria absoluta del partit que dóna suport al govern de l’Estat, sigui capaç d’arribar a aquestes modificacions tan necessàries, i dins d’un termini breu, però per això caldrà que tots els grups parlamentaris practiquin el diàleg sincer esmentat, escoltant i negociant amb els altres diputats i senadors cada concepte a legislar, i sempre pensant a intentar assolir el bé comú, i no el particular, bé sigui del propi partit, o del propi territori, o de la pròpia persona. Veurem.