Víctimes indefenses

Els nostres pares haurien de ser, i en la majoria dels casos ho són, els nostres principals referents, la nostra guia, una brúixola que ens marqui el camí.

Els nostres pares ens fan sentir segurs, hi són per ajudar-nos a aixecar-nos en els mals moments i per afermar la seguretat en nosaltres mateixos, sabent que si caiem ells estaran allà com una xarxa per salvar-nos.

Els fills de dones maltractades no només han de patir escenes i escenaris dia rere dia que cap nen hauria de presenciar, sinó que això va a poc a poc minant la seva autoestima, pensant que potser en alguns casos ells en són els responsables.

Són nens que viuen en una contínua angoixa, sense referents positius, veient la seva mare feble i indefensa i el seu pare com un ésser menyspreable que es torna agressiu amb la menor excusa i que, després, en el pitjor dels casos, demana perdó.

Sí, en el pitjor dels casos, perquè aquest perdó, encara que sembli sincer, no ho és, com saben de sobres les dones maltractades. Aquest suposat penediment només és l’inici d’un altre cicle de terror que acabarà amb una altra fuetada a la ja deteriorada imatge que el menor té de la seva família, de la seva autoestima i que a poc a poc va marcant el seu futur.

Marquen el seu futur perquè veuen la violència com un camí normal per solucionar problemes i, en molts casos, podrien repetir aquestes mateixes conductes, en alguns casos com a agressors i en d’altres com a víctimes.

Moltes dones aguanten situacions denigrants perquè diuen que pensen en els seus fills quan, en realitat, els podrien estar encaminant a estats de temor, inseguretat i tristesa.

M’agradaria des d’aquí destacar que els fills no poden ser mai l’excusa per mantenir aquestes dantesques situacions. Els fills són responsabilitat, i per això han de ser la principal causa, la força necessària per acabar amb el problema.

Els menors no són simples testimonis, són víctimes col·laterals en primer grau, viuen aquesta violència, encara que no sigui física, en primera persona, i es plantegen una multitud de preguntes que gairebé sempre queden sense resposta.

Està clar que la solució a aquest problema no els hi donarà mai el seu pare, perquè els maltractadors mai solucionen el problema. La solució és dir no, denunciar i deixar l’agressor per dur que sembli.

No n’hi ha prou amb escoltar, perquè moltes vegades és un patiment silenciós basat en una relació d’amor i d’odi. Tots hem de lluitar per acabar amb aquesta situació i estendre la mà a les dones maltractades perquè es convencin que no estan soles per fer el pas important. No solament per elles mateixes han de dir no, sinó també pels seus fills, que són les víctimes indefenses.