Escultures de Salvador Juanpere

Hi va haver un nou esclat de l’escultura catalana a l’inici dels anys vuitanta, que semblava recuperar aquella tradició excepcional dels Gargallo, Juli Gonzàlez, Manolo Hugué, Fenosa... No només era Susana Solano o Sergi Aguilar que despuntaven, sinó d’immediat la força de Jaume Plensa, Enric Pladevall o Salvador Juanpere. Lleida ho va viure en primera persona, ja que coincideix amb el temps de les Fires de l’Escultura al Carrer de Tàrrega.

Salvador Juanpere va participar a la Fira del 1984, i l’any 1986 va presentar una mostra a Lleida, a la Sala Caixa de Barcelona, compartida amb Antoni Abad. Tots dos treballaven a Barcelona al mateix espai, una antiga fàbrica del Raval, on també tenia el seu estudi Jaume Plensa. Llavors, Salvador Juanpere feia unes escultures de fusta tallada de caràcter orgànic, que perfilaven fulles, amb una sintonia entre el material i el tema.

Un any més tard, el 1987, va exposar també a Lleida, a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a la mostra d’artistes de Reus. Ell era i se sentia de Reus, on havia participat del dinamisme que aquest entorn havia formulat a l’època de la descentralització que va viure Catalunya.

Ara Salvador Juanpere exposa de nou a Lleida, amb una mostra que comparteix amb Joanpere Massana a l’Espai Cavallers. El que abans era fusta i talla, ha passat ara a ser materials menys dúctils i també de talla directa, com és el marbre. Només aquest canvi denota el que l’escultor ha evolucionat en aquests prop de trenta anys que no veiem la seva obra als nostres espais. Ara ja és una obra de maduresa, on la resolució formal no l’allunya d’una actitud conceptual que sempre ha estat present al seu treball.

Podríem dir que Salvador Juanpere fa escultura escultura. Escultura que és forma, però també discurs sobre la pròpia disciplina. Veiem que hi ha una constant reflexió sobre la condició de l’escultura. Hi ha una obra sobre papers: “Arrels d’avellaner i escultors”, on aquestes arrels de la seva terra semblen afluents dels grans referents de l’escultura moderna i contemporània, pels quals Salvador Juanpere va i ve en el seu argument referencial.

Tots els historiadors conclouen en l’inici de la modernitat de la pintura en els nenúfars de Monet i, com que la literatura canvia d’ençà de Mallarmé i Baudelaire, però pel que fa a l’escultura no hi ha acord, sovint es remet a Rodin, a Brancusi. Salvador Juanpere les veu com unes arrels que donen vida al discurs de l’escultura del segle XX. No hi ha un autor, sinó diversos que parlen per consolidar un llenguatge personal, com és el seu.

Al costat d’aquesta obra, Salvador Juanpere presenta tres escultures basades en Brancusi, en la Musa dormint, de 1909, o en Nou nat, de 1915. Les revisa amb materials semblants de marbre. Les acaba o deixa a mig polir, o posa un petit pedestal, per tal de modificar lleugerament l’obra sense perdre la referència a Brancusi. Amb aquest treball perfeccionista, fa un gir conceptual i forada el marbre amb aigua a pressió per tal d’inscriure unes lletres que duen un missatge: “Muse vénale” o “Être crâne”. Hi ha tres escultures d’aquesta sèrie on Salvador Juanpere ret homenatge a Brancusi. Es una obvietat, però interessa observar com l’escultor malda per dotar l’escultura d’una possibilitat de referir-se a la pròpia ubicació de l’escultura en la història i en l’actualitat. L’artista no només accepta el deute, sinó que l’utilitza per compartir una discussió sobre l’origen i l’actualitat de l’escultura, sobre la necessitat de referir-se encara a aquest llegat que deixaren els pioners de la forma escultòrica. Fa escultura escultura de la mateixa manera que els pintors de l’abstracció dels anys setanta feien una obra completament nova, basada en Cézanne i Matisse.