De perles i porcs: carta al Professor Xavier Macià

Benvolgut professor,

He llegit amb interès la seva carta al Sr. Alcalde de la ciutat de Lleida. A hores d’ara, desconec si la carta ha rebut o rebrà resposta –oficial o extraoficial– però permeti’m que m’afegeixi a l’esdeveniment amb uns pensaments. Si vol, em pot dir, amb tota la raó, que em poso on no em demana però la seva carta és molt estimulant. No tant pel que diu sinó per allò que sembla que no vol dir.

En primer lloc li dono la benvinguda a sota el pont. Sota el pont és un lloc una mica apartat, de vegades solitari i té l’inconvenient de la intempèrie però, un cop t’hi acostumes, esdevé un lloc recollit i adequat per estar en pau amb tu mateix.

El principal avantatge que trobo a estar sota el pont és que, a la nostra estimada ciutat, de ponts i passarel·les en tenim deu. Bé, són deu comptant el viaducte del tren d’alta velocitat però vaja, crec que el sota el pont d’aquest viaducte, a Rufea, també té el seu encant. Aquests deu espais, que en són vint si comptem els d’una i l’altra riba, sumen un nombre vint vegades superior al dels espais polítics de la ciutat i constitueixen tot un ecosistema. Li asseguro que la gent que hi habita és bona gent i que, un cop els coneixes, t’hi trobes bé perquè ja han entès de què va, des de fa quasi quaranta anys, la cosa a ciutat. A més, com que sota el pont s’hi va amb un equipatge escàs –la condició és que càpiga en un carret del Plus– et pots desplaçar amb notable llibertat, d’un sota pont a un altre sense haver de donar gaire explicacions a ningú i sense que ningú no es posi nerviós o senti amenaçada la seva posició en l’eix comercial més llarg d’Europa.

Li volia manifestar, alhora, la meva solidaritat en aquests moments complicats. Com que el sé lector de Zigmund Bauman, em sembla que serà pertinent recordar allò que diu l’estimat professor: “No hi ha cap projecte a mitjà termini que pugui reeixir sense el compromís de les persones que el volen dur a terme”. Aquesta és una idea potent, una creença diria que imprescindible per avançar col·lectivament.

Ara, per experiència pròpia, em sembla que cal entendre que aquests projectes ambiciosos i desinteressats tenen vida pròpia i que, per aquest motiu, són proclius a créixer i desenvolupar-se però també, segons l’ambient, a emmalaltir i morir. No passa res, és llei de vida... i de mort. No podem pensar, al menys no ho podem pensar de manera única i rotunda, que els projectes són més importants que les persones. Com a mínim no són més importants que la nostra persona. Aquesta és una de les lleis no escrites ni d’obligat compliment a sota el pont.

En un altre aspecte, voldria dir-li que el que m’ha costat més d’entendre ha estat per què es dirigia a un alcalde –i a un polític professional– com si es dirigís a una persona que es diu, en el refugi de la seva llar, Àngel Ros. Em sembla que és per això que, al final, m’he posat a escriure-li aquest matí plujós de tardor. Li escric perquè em sembla que allò que vostè vol comunicar des del cor, s’ha de dipositar en un ambient on el cor, la sensibilitat, la poesia i tants d’altres sentiments humans tinguin alguna oportunitat de sobreviure amb dignitat, protegits de les traïcions i dels mals oratges.

L’any que ve farà trenta anys que vostè i jo vam compartir un projecte col·lectiu que va néixer, en part, de l’astorament de veure que Lleida tenia un govern gràcies als vots de franquistes convençuts. A aquell alcalde, insensat i breu, li vam etzibar alguns enjogassats Bots de Pernes. De manera inconscient i entusiasta vam col·laborar a consolidar un ajuntament únic, polifèmic i saturnal on s’han escarxofat alguns polítics professionals que, integrant les estructures més ràncies de la Lleida dels Vint, bloquegen un pensament únic de ciutat. De vegades penso que, com el recluta Zack Mayo, potser no tenen un lloc millor on anar. Si és així, els compadeixo ben sincerament.

Com que em va semblar que vostè en realitat s’adreçava a aquesta espècie de Saturn que es protegeix cruspint-se, de tant en tant, algun fill, li volia dir que parlar a Saturn amb el cor em sembla que és, en paraules d’un evangelista (Mt 7,6), com tirar perles als porcs. És a dir, una cosa més aviat inútil. Benvingut a sota el pont. No és un mal lloc.