A vista d’ocell

Tot pujant les escales del Palau de la Paeria, trobem un gran quadre, còpia d’un original del pintor flamenc Pieter Snayers, que porta per títol Socorro de la plaza de Lérida. L’obra, molt en la línia de la resta de Snayers, representa de forma seqüencial i a vista d’ocell, la batalla nocturna que es va lliurar a Lleida la nit del 21 al 22 de novembre de 1646 i que va significar la derrota de l’exèrcit francès que assetjava Lleida des de feia més de sis mesos.

El llenç exposat a la Paeria és una còpia de mitjans del segle XX encarregada pel que en aquell moment era el president de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el general Prieto Llovera, descobridor que l’obra, guardada en el Museu del Prado fora d’exposició, catalogada amb el número d’inventari PO1746 i amb títol Socorro de la plaza de Leiden, era en realitat la de Lleida. La clau de la troballa va ser la comparació del gravat d’Hermann Pannels Socorro de la plaza de Lérida, força conegut en aquell temps, que comptava amb un conjunt de cartells indicatius dels fets i indrets, que eren calcats en l’oli de l’autor flamenc.

L’original del Prado va ser encarregat pel rei Felip IV per celebrar la victòria i va restar exposat al Palau del Retiro de Madrid, tenint de company de sala una obra tan emblemàtica, com La rendición de Breda, de Velázquez. Curiosament, Snayers no va rebre un encàrrec només, sinó dos, ja que el Marqués de Leganés, cap de l’exèrcit guanyador d’aquella batalla i conegut mecenes, també li’n va encomanar un. El quadre, però, va romandre “perdut” durant segles, fins que el ministeri d’Afers Exteriors el va localitzar en una subhasta a Gran Bretanya just a temps per licitar i aconseguir fer-se amb l’obra que avui llueix a les escalinates del Palau de Viana de Madrid.

Si el Rei i el Marqués van canalitzar el seu desig commemoratiu amb l’art, la Paeria va decidir sacralitzar per sempre el record de la batalla declarant un 3 de desembre de 1646, Santa Cecília com a patrona de la ciutat, coincidint amb el dia de l’expulsió de l’exèrcit francès. No era per a menys, ja que durant sis mesos i mig, la ciutat va romandre aïllada de la resta del món per 27 quilòmetres de trinxeres. Obra poliorcètica destinada a doblegar la resistència lleidatana per fam. A mitjans d’agost, els queviures emmagatzemats pels civils es van exhaurir i va ser gràcies a les remeses de blat i ordi entregades pels militars que els lleidatans no van morir de gana.

La derrota francesa va suposar la fi d’un calvari i d’un més que probable saqueig de la ciutat. Una vintena de lleidatans il·lustres van rebre títols i prebendes del rei, edulcorant un episodi de la història de Lleida inusualment victoriós. Així que l’art ens ha regalat una instantània de la plana de Lleida de fa 370 anys; una finestra al passat on podem observar els fets i les conseqüències que ens han arribat en forma de celebració de la patrona de la Guàrdia Urbana com a hereva d’aquella coronela lleidatana de 1646.

Sis mesos després, un altre exèrcit francès ho va intentar de nou. Aquell setge, més violent i terrible que l’anterior, no va deixar obres d’art per al seu record, però sí que, per ironies de la història, els escenaris d’aquelles batalles èpiques ens han arribat pràcticament intactes. Es tracta d’un patrimoni soterrat, invisible als nostres ulls i que és la peça que falta per entendre l’excepcionalitat del nostre Turó de la Seu Vella. Aviat en parlarem, però, en una altra història.