La Constitució, columna vertebral de la Democràcia i el progrés d’Espanya

Des del 1978, la nostra Constitució és el pilar que sosté el període d’estabilitat democràtica, pau i prosperitat més llarg de la història d’Espanya. Avui, trenta-vuit anys després de la seua aprovació, som a la Unió Europea, a l’OTAN, a l’ONU, i Espanya és part de tots els fòrums internacionals i figura entre les nacions amb un índex de progrés econòmic i protecció dels drets humans més alt. La nostra democràcia funciona; el model autonòmic és un exemple de descentralització que inspira altres països; hem superat un cop d’Estat, el terrorisme d’ETA i som líders europeus en creació d’ocupació després de vèncer una crisi duríssima.

Espanya, avui, és molt millor que l’any 1978 gràcies a la nostra Constitució. Però la grandesa de la nostra Constitució consisteix, sobretot, en el fet que va permetre la reconciliació definitiva de les dos Espanyes enfrontades en una espantosa contesa civil. Tots els espanyols que l’havien viscut –els que pels nostres pares vam saber d’aquests horrors i, també, les noves generacions que han trobat i gaudit d’un statu quo que consideren normal i no valoren prou– no agrairem mai prou la gegantina obra i la generositat dels nostres pares constituents.

Ells, des de les més diverses ideologies, van ser capaços d’aconseguir un gran acord que garanteix la pluralitat, l’alternança política, la supremacia de l’Estat de Dret i la separació de poders que estableix la Constitució. És a dir, que els polítics elegits pels ciutadans, precisament gràcies a la Constitució que ens hem compromès a respectar, fem les lleis i els jutges les facin complir. En una paraula, això és certesa democràtica.

Hi ha els qui només veuen el que no està bé i, per desgràcia, els casos de corrupció que han afectat tots els partits han generat desafecció en la ciutadania. I alguns intenten cobrir les seues vergonyes amb estelades desobeint lleis i sentències. Propugnen nous processos constituents per ampliar el seu insuficient suport electoral amb la complicitat dels populismes d’esquerra radical i amb els socialistes que han sucumbit a la morada abraçada podemita.

En el seu projecte comú per destruir l’Estat, separatistes i podemites compten també amb el suport implícit que dóna la frívola lleugeresa dels que addueixen, per edat, que no han votat aquesta Constitució i qüestionen la seua permanència, quan és precisament aquest valor l’aval més gran en països amb tanta tradició i solvència democràtica com els Estats Units, que van aprovar la seua Constitució fa més de dos segles, o França, que va aprovar la seua trenta anys abans que nosaltres.

És convenient recordar que els temps en què els nacionalistes moderats completaven majories a canvi de bons rèdits territorials ja han passat, i per desgràcia Catalunya ara està a mercè dels antisistema de la CUP i la Veneçuela que ens volen importar els podemites té una renda que és la meitat que la nostra, la qual, en aquests gairebé quaranta anys de la nostra tan vituperada Constitució, ha crescut dels 3.200 dòlars anuals per càpita fins als 23.200, perquè som la vuitena economia del món.

Per tant, no ens deixem confondre, no continuem embolicant la troca i no creguem que la reforma de la Constitució serà la solució a tots els mals, perquè els pot empitjorar. Si no hi ha consens, no hi ha base per reformar la Constitució, perquè qualsevol canvi en el seu articulat ha de fer-se segons els procediments establerts i no sembla que, amb l’actual fragmentació política, sigui fàcil aconseguir-la.

Segon, qualsevol reforma que no tingui en compte un referèndum per a Catalunya que no el guanyi el separatisme no l’apaivagarà. Pot conformar el secessionisme d’al·luvió, el que s’ha incorporat a aquest 10-12% recalcitrant de tota la vida que només acceptarà la ruptura.

Finalment, no es pot emprendre un camí sense saber cap a on va. I qualsevol reforma constitucional ha d’afrontar-se amb la precaució que exigeix el respecte a l’actual marc de convivència, que no ha d’alterar la successió a la Corona, la pertinença a la

Unió Europea

, la reconversió del Senat en una cambra territorial i la delimitació de les competències de l’Estat i de les comunitats autònomes.

Per acabar, amb la mateixa il·lusió, esperança i confiança amb què vaig votar la Constitució en aquell any 1978, la vaig celebrar ahir a Lleida i avui ho faré a Madrid. Tinc l’honor de fer-ho com a diputat al Congrés per Lleida del Partit Popular, l’únic que ho celebra dels quatre elegits en les passades eleccions generals, encara que de ben segur que els valors que representa la Constitució tenen un suport molt més ampli dels lleidatans que el que representen els que van votar el Partit Popular a Lleida.