Menys banderes i més inversió en regadius

Fa uns set o vuit anys es va celebrar l’any dedicat a l’aigua, vaig ser invitat al Palau de la Generalitat per a fer una avaluació del que suposa la transformació de secans a regadius i del seu impacte socioeconòmic. Tema que conec molt bé ja que la nostra empresa agrícola és el resultat d’aquestes transformacions que s’han dut a terme des de l’any 1967 i que, a nivell personal i familiar, terres de secà han passat a rec mitjançant elevacions comunitàries o individuals, des del riu Segre i de l’embassament d’Utxesa, on es conreen fruiters de pinyol i llavor.

Passar de secà a rec comporta inversions importants per part de l’agricultor, anivellaments, instal·lacions de bombeig, xarxes de rec, plantacions... amb l’objectiu d’assegurar produccions creant treball i generant un moviment econòmic que no donen els secans de les contrades del Segrià i Garrigues.

En aquesta Jornada, en què també va intervenir en Ferran Adrià i d’altres conferenciants del món de l’aigua, agricultura i alimentació, vaig fer una comparació de costos de producció de conreus de secà a regadiu de casa nostra: cereal, olivera, ametller i valoració de produccions en cicles de 10 anys. La valoració d’inputs productius i revalorització del producte fins que és consumit, així com les possibilitats en conreus de més valor afegit que possibilita la disposició de l’aigua, tot això emmarcat a les possibilitats que ofereix una àrea transformable del Segarra-Garrigues de 72.000 ha, de les quals 42.000 són Zepas.

Els assistents a la jornada, polítics i administració del Govern de Convergència de la Generalitat, representants de comunitats de regants, entre els quals, els de Pinyana, Urgell, el Canalet i d’altres, els vaig fer la següent pregunta: Qui és el primer beneficiat de la transformació d’un secà a regadiu? Algunes cares adormissades varen sentir la pregunta de lluny i d’altres varen arrugar el front, esperant la resposta. El que no esperaven va ser la resposta concloent i seca: l’Administració. Els adormissats varen obrir els ulls i orelles i la resta, estranyats, van estirar el cap.

Sí, l’Administració!: al mateix moment en què passen de secà a rec canvia l’IBI, qualsevol inversió: anivellaments, instal·lacions de rec, aportació d’adobs, llavors, plantació, utilització de maquinària, comporta uns inputs que es graven amb l’IVA del qual se’n gaudeix Hisenda; es generen llocs de treball que contribueixen a l’augment d’ocupació i la seva aportació a la Seguretat Social. En una paraula: al moure diners es crea treball i riquesa.

L’agricultor, el transformador, quan rep compensacions? No és el primer ni molt menys. No és el que com a resposta esperaven la majoria d’assistents, en especial els de primera fila. Es l’últim a beneficiar-se si tot va bé, després d’uns anys de superar les amortitzacions i treure renda d’allò conreat.

Els beneficis de transformació de secà a regadiu s’amortitzen de forma immediata, els costos d’inversió que pot aportar l’Administració i que, en definitiva, són diners aportats per tots plegats. Els més de 3.000 €/ha que cal aportar l’agricultor, abans que caigui la primera gota d’aigua als recs projectats a Catalunya, i les inversions que poden arribar a ser de molts milers, ho són a llarg termini.

Una Administració que compta amb aigua per regar, que cerca crear i equilibrar riquesa, llocs de treball, assenta la gent al territori, autoabastir-la d’aliments o vendre-la per compensar balanços, hauria d’encoratjar i invertir en la transformació de secans en regadius. Aquest no és un invent, al seu temps i amb molts menys recursos es va fer el Plan Badajoz, es van fer els recs a l’Aragó i en molts indrets de l’Estat, en què els propietaris i colonitzadors van rebre terres, habitatges, bestiar i estris pel cultiu de la terra que rebia l’aigua pràcticament de forma gratuïta. A l’altre costat del Cinca, de terres desèrtiques de Monegros, a Sarinyena fa anys, més de quinze, que varen beneficiar-se de plans de rec, de concentració parcel·lària, xarxa de camins, embassaments i aigua a peu de finca, a un preu convingut de 3.000 €/ha aproximadament; els rendiments de 500 kg d’ordi Albacete o els erals de pastures s’han transformat en terres productives de 16T de panís, o 14T d’alfals rama i en 35T/ha de nectarina/paraguaio. A hores d’ara, els 3.000 €/ha encara s’han de pagar i el preu de l’aigua és de 3 o 4 pessetes el m3. A Ontiñena, dissabte vaig estar visitant una finca amb més de 60 ha d’ametllers en plantació intensiva, on es troben, van posar-se en rec fa tres anys unes 2.000 ha; el pagament dels 3000 €/ha no s’ha fet i possiblement no es durà a terme, el preu de l’aigua 33 €/1.000 m3 amb disponibilitat fins a 6.000 m3/ha.

Amb aquestes condicions, a repercussió del cost d’aigua, per a una producció mitjana de 15Tn de panís per ha pot representar 36 € menys per tona respecte al produït al Algerri-Balaguer i més de 50 €/T a la Foradada. En fruiters, pot representar un estalvi per una producció de 30 T/ha de 18 a 25 €/T. Aquí cal afegir-hi l’estalvi per inversió dels més de 3.000 €/ha. El Govern Aragonès aposta pels regadius, perquè són creadors de riquesa, de cohesió social, assentament de gent jove al territori, minvant la dependència d’importacions.

Aquesta reflexió la feia al Palau de la Generalitat; va ser aplaudida pels pagesos i discretament pels polítics, el Director General em va manifestar que m’havia posat a la butxaca les comunitats de regants.

Tenim una bona part de les 70.000 ha pendents de l’aigua, a 3.000 €/ha és un escull, i el preu de l’aigua ho acaba rematant. Si el projecte de posada en rec era assentar la gent al territori i animar el jovent a tirar-ho endavant, cal canviar de xip, perquè els qui podran fer-ho, seran empreses inversores, sempre que l’aigua de Rialp no acabi en un altre indret que no siguin les terres àrides i seques de la Segarra i les Garrigues.