Pintures recents de Xavier Franquesa

El nom de Xavier Franquesa compta en la història de la pintura que cavalca el canvi de segle. Nascut a Barcelona l’any 1947, és catedràtic de dibuix de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Exposicions seves varen ser punyents, com la de la galeria Maeght del 1982, amb pròleg en el catàleg d’Antoni Tàpies, la de la galeria Vijande del 1986, o la del Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona de l’any 2000. Va irrompre en plena època de la Pintura-Pintura, tot fent una obra reflexiva sobre la mateixa pintura, però sempre amb referents a la figura, els rostres, amb una pinzellada expressionista i unes gammes cromàtiques terroses. Va persistir en aquesta manera de pintar i encara ara ho fa, quan l’entorn canònic ha deixat de banda la pintura com un arcaisme. No només segueix pintant, sinó que els seus quadres són de gran format i pletòrics de pintura, pulsionals plenament, amb el mateix abecedari gestual i de gammes clàssiques, que fan pensar sempre sobre la pintura, sobre la història de la pintura.

Ara, la Petit Galeria de Lleida ens apropa un recull dels seus treballs recents, amb una instal·lació pura on aquests quadres de grans dimensions llueixen en la seva seducció conceptual. Hi ha dues obres més antigues, una dels anys 2007-2008, i una altra del 2014. Són uns personatges femenins en un interior, presos amb una perspectiva que sembla aèria, amb el dibuix del terra que fa de fons, com una combinació reticular abstracta. En aquests casos els colors són més intimistes, i ja denoten aquesta concentració de l’autor en les perspectives inusuals i el llenguatge pictòric.

El gruix de la mostra són, però, les obres del 2015 i del 2016. El canvi més significatiu ha estat el contacte amb Nova York i l’aparició de la ciutat com a tema. Els gratacels de Manhattan, també amb una perspectiva quasi bé plenament aèria són la taula pictòrica on s’insereixen figures en un pla diferent al de l’espectacle de la gran ciutat. Aquests personatges s’interrelacionen amb el fons i provoquen lectures diverses de l’espectador, però la dissociació de l’espai i el temps n’accentuen el discurs pictòric.

El tema no és tan rellevant, com la manera que el gruix de la pinzellada es dissol damunt la superfície de l’obra. A diferència de treballs anteriors, on la pinzellada era més líquida, ara té significació el gruix del pigment, que perfila els edificis i les persones.

Els colors també són més vius, amb el blaus dels celatges i la fredor de les construccions. Abstracció, expressionisme i representació van i vénen, amb consciència del rol que cada referència consolida en els quadres.

Finalment, dues obres, una amb una figura davant dels seus característics paisatges muntanyencs, i –segurament la darrera de les seves pintures– finalment una gran tela que conté un “tondo”, amb la representació del cicle vital d’una criatura des que neix. La utilització precisament del recurs al “tondo”, que és una figura representativa circular que apareix a totes les èpoques clàssiques de la història de la pintura des dels grecs, ens remet a aquesta pintura que parla de la propietat de la pintura i de les formes de representació.

Xavier Franquesa ha defugit sempre la tradicional perspectiva, i ha introduït maneres diverses en les seves composicions, com una obra de la mostra en què apareix una figura a l’esquerra cap per avall, i un primeríssim pla d’un nu masculí. Cerca aquesta manera de fer per fer-nos veure que som davant d’un artifici, que la pintura és un artifici mental.