Un any després, som al cap del carrer... franquista

Diu el tòpic que si en política, no es vol que una proposta prosperi, només cal una comissió d’estudi. Deu ser per això que el mes de gener d’enguany PSC, CiU, C’s i PP van aprovar que un comitè d’experts fes un dictamen sobre el nomenclàtor franquista dels carrers de Lleida per elevar-ne una proposta al ple. Per això i per evitar que prosperés una moció que vam presentar instant a eliminar els noms de carrers de la ciutat relacionats amb el franquisme.

Després d’un any, no s’aprova la moció, el Síndic de Greuges de Catalunya insta a retirar símbols i noms franquistes dels nostres carrers, es reuneixen els experts i emeten el seu dictamen, es fa públic un manifest Per una Lleida lliure de franquisme... I finalment Àngel Ros es nega en rodó a fer-hi res. Així que un any marejant la perdiu perquè l’alcalde Ros acabi dient que “ara no toca”.

Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, com pensa complir la resolució de la comissió d’experts, que instava a establir un criteris polítics clars fixats pel Ple. El mateix Ple que els encarregava el dictamen. Un dictamen, per això mateix, que vincula el Paer en Cap a prendre una decisió. I si la decisió de Ros és que no accepta el que diu aquest comitè d’experts, hem perdut el temps i se l’ha fet perdre a uns d’experts que han treballat endebades. Cosa que ja ens temíem, per això ni tan sols vam proposar-hi cap nom.

Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, com pensa complir la Llei de la Memòria Històrica, que encarrega als municipis la supressió de tot vestigi franquista en l’espai públic. I que ho expliqui també al Síndic de Greuges de Catalunya, que ha instat tots els ajuntaments a fer-ho.

Que no toca? Que expliqui a la ciutadania de Lleida, doncs, si no comet un menyspreu rotund cap a les víctimes del franquisme i dels seus familiars. Si no comet una nova alcaldada, un nou episodi d’autoritarisme. Alcaldada i autoritarisme, per saltar-se un acord de ple que ell mateix havia propiciat. Un “mano i ordeno, i callin els representants de la ciutadania”. Alcaldada i autoritarisme, propis dels temps de la Lleida en color sèpia, quan les famílies de notables eren intocables mentre les dels depurats eren humiliades i postergades pel poder.

I després ens titlla de demagogs. Igualment qualifica de demagogs la família d’Antonio Cantano, impulsora del manifest Per una Lleida lliure de franquisme, i també les entitats i persones que hi han donat suport. Demagògia és embolicar-se en la bandera de la militància antifranquista per després honorar la memòria del franquisme. Perquè tenir carrers amb noms franquistes és això: homenatjar-los.

Està vist que, a l’actual Paer en Cap, li costa molt prendre decisions. De fet, li costa molt escoltar i, encara més, prendre en consideració les propostes i suggeriments que vagin en una direcció diferent a la d’allò que tenia previst o decidit. És dir, més aviat es resisteix a prendre decisions que suposin un canvi.

És l’alcalde de la Lleida que flueix, que no avança, que es manté en els paràmetres de l’ordre establert per no incomodar els poderosos i de la resistència al canvi. És l’alcalde que decideix no decidir, que es limita a fer que tot funcioni per la inèrcia de les coses. I que, quan la disjuntiva és entre canviar o no canviar, tria no canviar. Parafrasejant la cançó de Lluís Llach, “l’Àngel Ros ha dit que no, visca la involució!”