Montserrat Felip Iglesias

La generació de Viladot, Pedrolo, Vallverdú, Magre, Sirera, Porta, Gelabert, Miquel o Lladonosa varen ser conscients que el seu paper envers la llengua catalana i la cultura en llibertat eren una prioritat a defensar a la Lleida de postguerra, encara que aquest activisme limités el seu talent creatiu. La dedicació a aquesta tasca no escatimava hores ni dies. Conferències, articles, cursets de català, debats, fòrums, cinefòrums, revistes o premis per tota la geografia ponentina, als vespres i caps de setmana inclosos. Tots ells varen ser conscients que els tocava aquesta feina i es van esmerçar amb prioritat. També, però, amb companyonia. Fruit d’aquest activisme va ser l’enfortiment de l’amistat, que es va fer extensiva als seus entorns familiars. Per començar, amb les seves parelles, que d’immediat eixamplaren aquest cercle conspirador, contrari a la tristor cultural de l’època. Tot plegat va constituir una mena de família que encara ara perdura, i els noms de la Montserrat, la Isabel, la Maria, i totes les companyes s’afegiren al redreçament cultural del qual ara gaudim. Bona part de l’èxit és per elles i per l’harmonia que varen aconseguir, fent pinya.

Algunes d’elles han sobreviscut als seus companys. La Roser Ferran, que ha mantingut la memòria del Jaume Magre, col·laborant en totes les iniciatives sobre aquest pedagog i activista cultural, agosarat i metòdic. La Maria Soler, que ha conservat l’arxiu del Ton Sirera i l’ha posat a l’abast d’exposicions, publicacions i recerca. La Mary Coma, que ha impulsat el Llegat Coma Estadella i ha estat al costat i al davant de totes les iniciatives dedicades a recuperar la memòria del pintor. També la Montserrat Felip, que ara ens ha deixat.

En el seu cas ha estat una sorpresa realment d’excepció. En vida de Guillem Viladot, la Montserrat Felip seguia al seu costat la seva immensa capacitat creativa, com a poeta, poeta visual, escriptor i articulista de crònica diària. En el moment de la seva mort, la Montserrat Felip va creure que el seu deure era dedicar la seva vida a preservar la memòria del poeta agramuntí. De dol encara, va posar ordre a tots els papers del seu marit, arxivant originals, mecanoscrits i publicacions, sempre amb l’ajut dels fidels amics, com el Jaume Pont, que en aquell moment va assessorar aquesta metodologia.

Una vegada posat l’ordre en els papers, va impulsar la creació d’una Fundació, amb la família i les institucions, i sota la base dels edificis dels Pardals, que Viladot havia bastit i omplert. La Fundació va reeixir i la va dotar de recursos, fins al punt de donar-li els Pardals com una garantia de futur. Allà on hi havia una iniciativa viladotiana, ella assistia i donava suport. No només a Agramunt o a Lleida, sinó que vivia amb il·lusió les inauguracions que es feien a Berlin, Madrid o Burgos, on sempre volia anar a les inauguracions i sentir, amb sorpresa, els elogis que noves generacions feien de l’obra del seu marit. Fins als 96 anys ho ha pogut fer, tot essent conscient de la connexió que Viladot ha tingut amb les noves generacions que ara pugen. En un primer estadi, l’esforç d’aquestes companyes dels nostres referents culturals ha resultat tan bàsic com ho va ser en vida d’ells. Sense la Montserrat Felip, sense la Maria Sirera, sense la Roser Magre, sense la Mary Coma, sense la Tere Gelabert, no hauríem garantit la pervivència d’uns fons i d’uns llegats que ara gaudim. Gràcies a elles tenim un patrimoni que a poc a poc va passant al domini públic. Tasca gegantina

.