EUA i UE es desconnecten

L’any 2016 va estar atapeït d’inesperats esdeveniments polítics i econòmics. El Brexit, votat per referèndum el 23 de juny, podria posar fi a 43 anys del Regne Unit a la Unió Europea. Després va arribar l’elecció de l’impredictible Donald Trump, que presidirà els EUA a partir del 20 de gener del 2017. Es va confirmar el retorn militar de Rússia que, després d’annexionar-se Crimea el maig del 2014, va tornar a demostrar la seua capacitat per intervenir i canviar el curs del sagnant conflicte sirià apuntalant el règim autoritari de Bashar al-Assad i substituint els EUA com a potència de referència a l’Orient Mitjà. Finalment, la Xina aprofitarà les incerteses geoestratègiques dels EUA per reforçar el seu poder polític i econòmic a Àsia-Pacífic. Uns canvis que ocorren quan la UE-28 continua atabalada i massa desunida per afrontar uns riscos polítics i econòmics que augmentaran el 2017. La seua posició internacional es va debilitant als ulls de les altres regions i països emergents del món.

L’ordre internacional establert el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, s’assentava bàsicament en la fortalesa de les estretes relacions transatlàntiques entre els EUA i Europa. La caiguda del mur de Berlín el 1989 i el brusc col·lapse de l’URSS el 1991 semblaven confirmar una expansió mundial de les institucions democràtiques. Però la UE no va saber aprofitar una oportunitat única per integrar-se també políticament. Es va ampliar fins a sumar 28 membres però sense aprofundir ni aconseguir el funcionament més democràtic i transparent de les seues institucions.

Avui ja és tard després del Brexit. I en un món manejat per Donald Trump, Xi Jinping i Vladímir Putin que prioritzaran els seus interessos estatals, no es pot esperar res de bo per a la titubejant i envellida Europa. Aquells tres intentaran repartir-se el món en zones de major o menor influència política i econòmica, acabant amb el que queda del multilateralisme i dels ideals d’una governança mundial defensora dels Béns Públics Globals. Caldrà veure si i com apliquen l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, vigent des del passat 4 de novembre.

La falta d’entesa entre els EUA i la Unió Europea es va confirmar en l’àmbit comercial amb el fracàs de les negociacions de l’Acord Transatlàntic (TTIP), contestat a les dos vores de l’Atlàntic. L’any 2017 comença amb una altra desconnexió entre les polítiques econòmiques i monetàries dels dos blocs. La Reserva Federal dels EUA (FED) va decidir el passat 14 de desembre situar els tipus d’interès en una forquilla entre 0,5% i el 0,75% i Janet Yellen va anunciar altres de possibles tres pujades el 2017 i el 2018. Mentrestant Washington normalitza, després d’una dècada, la política monetària incrementant gradualment el preu del diner, Brussel·les intentarà seguir mantenint-lo a gairebé zero. És el resultat de situacions divergents. El PIB i el dòlar nord-americans es disparen amb una economia amb plena ocupació i amb els salaris repuntant.

Donald Trump proposa, entre altres mesures, abaixar impostos i un rellançament pressupostari amb grans inversions en infraestructures. La pujada de tipus atraurà més capitals als EUA, incloent la repatriació dels beneficis de les empreses multinacionals nord-americanes que Trump pretén repatriar amb un marc fiscal més favorable.

En canvi, la zona euro segueix econòmicament estancada, amb un alt nivell d’atur i una divisa comuna castigada per les incerteses financeres que encara pateixen diversos països del sud europeu que obliguen els seus Governs a persistir en l’esforç d’ajustament pressupostari. França no es deslliura dels problemes amb un sector industrial que representa només el 10% del PIB. A Alemanya assoleix el 23%, és més competitiu, crea més ocupació, contribuint al 74% de les exportacions i al 80% de l’R+D.

Si les divergències entre els EUA i Europa s’engrandeixen i les disparitats internes dins de la UE-28 no es corregeixen, alguns països de la zona euro patiran per finançar-se. Els mercats internacionals estan interconnectats. El Banc Central Europeu no segueix la mateixa política monetària que els EUA però els inversors internacionals pressionaran exigint més interessos per continuar comprant el deute europeu. La decisió del FED també va provocar la caiguda de la cotització de l’euro davant el dòlar fins a uns nivells que remunten a catorze anys enrere. Una baixada que condueix a una paritat dòlar-euro que comportarà avantatges i desavantatges. Un euro feble afavorirà la competitivitat de les exportacions europees. Però el seu impacte positiu serà més baix de l’esperat atesa l’actual atonia del comerç internacional que, segons l’OMC, s’està desaccelerant. A més, el dòlar fort incrementa la factura energètica a pagar pels països europeus per les seues importacions energètiques. Afavorirà els països exportadors de petroli que es cotitza amb la divisa nord-americana però penalitzarà aquells que pateixen dèficits estructurals, estan endeutats en dòlars i poden afrontar una altra fuga de capitals.

L’any 2017 es presenta incert, complex i volàtil. Tots pendents de quines mesures concretes prendran Donald Trump i el seu nou equip a partir del 21 de gener. I es podrà observar com Xi Jinping reacciona a l’envit del nou president nord-americà, procliu a entendre’s amb Vladímir Putin. També, afrontar els riscos polítics incrementats pels conflictes internacionals i interns a l’Orient Mitjà, Àfrica i altres parts provocats pel terrorisme islamista radical. I analitzar com tot això afectarà la Unió Europea, els seus països, empreses i diversos sectors econòmics.