Catalunya, a l’atac! ‘Catexit’: tic-tac... 2017?

Després del Brexit (fórmula abreujada de la sortida dels britànics de la Unió Europea, conseqüència de la celebració del referèndum del 23 de juny del 2016, on el resultat majoritari d’un 52% va votar-hi a favor) ara s’acosta el Catexit, un referèndum unilateral o acordat amb el govern espanyol? previst per a aquest setembre? d’aquest nou any 2017, sobre la sortida de Catalunya del regne d’Espanya.

Fa més de 300 anys que Castella (ara Espanya) ha intentat de totes totes “assimilar Catalunya a un marc castellanoparlant” i “impedir que els catalans parlin català” (paraules dites aquest Nadal per Ramón Cotarelo, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, en la presentació del seu llibre: La República Catalana, editat per Now Books i apadrinat pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont; i per les quals també cal recordar l’exministre Wert i l’actual Llei d’educació, la LOMCE, pretenent “españolizar a los alumnos catalanes”). Afortunadament, “Ho han aconseguit? Doncs miri, no”.

Així mateix, l’evolució històrica del procés català torna a agafar embranzida a començaments del segle XXI, comparable en alguns casos com la de fa uns cent anys, més pacífica, en principi, però cada vegada més indignada per la política de país, cada cop més judicialitzada pels tribunals a Catalunya (TSJC) i a l’Estat espanyol (AN, TS i TC). El punt d’inflexió: la reforma de l’Estatut de 1979, acordada, el desembre del 2003, en el Pacte del Tinell pel futur govern del tripartit, amb Pasqual Maragall de President, i acabada amb el nou Estatut del 2006, retallat per tots els poders espanyols: executiu, legislatiu i més tard pel judicial (TC 2010), ja governant Artur Mas. Un abans i un després que cal destacar amb almenys 13 fets de causa-efecte, entre altres: 1. Una cada vegada més conscienciació política i cívica d’una total dependència política, social, educativa i econòmica de Catalunya respecte d’Espanya, 2. La primera resolució històrica en el Parlament de Catalunya sobre el dret d’autodeterminació, aprovada en comissió el 1989, 3. El primer debat històric al Parlament català sobre la independència, de l’any 1991, amb solament tres vots a favor dels tres diputats d’ERC: Josep Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom i Miquel Pueyo, 4. La crisi econòmica mundial del 2008 fins ara, que provocà a Catalunya fortes retallades i intent (fracassat) d’acordar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Espanya amb el govern central, primer amb Zapatero i després amb Rajoy, 5. La primera consulta participativa sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt, del 13 de setembre del 2009, 6. La manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del 28 de juny del TC sobre retallar l’Estatut de Catalunya del 2006, 7. Les manifestacions per l’11-S cada vegada més multitudinàries (més d’un milió de participants) des de la de l’11 de setembre del 2010, amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, fins a les darreres, clarament ja per una Catalunya independent, 8. La resolució del Parlament on s’aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, del 23 de gener del 2013, 9. La consulta participativa a nivell nacional del 9-N del 2014, 10. Les eleccions del 27-S del 2015, amb majoria absoluta de 72 diputats a favor de la independència (més de dos milions de votants a favor), 11. La politització, sobretot aquest 2016, dels tribunals de justícia espanyols amb arxivaments arbitraris com el del cas Operació (contra) Catalunya, de l’exministre de l’interior Fernández Díaz i Daniel Alfonso, director de l’Oficina Antifrau, afegint inhabilitacions com la de l’exjutge i actual senador per ERC Santi Vidal, detencions d’independentistes (per cremar fotos del rei), de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós (per penjar una estelada a l’ajuntament), del regidor de Vic, Joan Coma (per incitació a la sedició per desobediència) i amb investigacions, declaracions, judicis i possibles condemnes a Mas, Ortega, Rigau i també Homs (per la consulta participativa del 9-N del 2014) i darrerament, requeriment també de la pròpia presidenta del Parlament Carme Forcadell i d’altres membres (per permetre votar al Parlament sobre la independència), 12. La convocatòria del 23 de desembre del 2016 sobre la constitució del Pacte Nacional pel Referèndum per part del president Puigdemont, amb representació del món polític i social català (dins del 84% de partidaris del dret a decidir el futur de Catalunya), 13. I ara, abans de finalitzar l’any, si més no, un enèsim precedent actual a afegir-hi: la presentació, el 29 de desembre, per part de Junts pel Sí i la CUP, del primer article de la llei de transició a la independència que defineix Catalunya com una “república de dret, democràtica i social” i que habilita la Generalitat a exercir el dret d’autodeterminació.

I tot això per demostrar a l’Estat espanyol i a la Comunitat internacional que Catalunya, com a poble, té un sentiment sobirà prou madur, no pas fruit d’un somni d’una nit d’estiu, que ha estat exercit políticament al llarg de la seua història mil·lenària. Així, doncs, ha arribat ja l’hora de decidir el seu propi futur, pacíficament, amb total llibertat i legitimitat, emparant-se amb el propi dret internacional a l’autodeterminació. Ni amb més i ni amb menys dret i sí sent tan legítim com en cap altre poble de la Terra.

La qüestió catalana ara ja només depèn de la voluntat ciutadana i del factor temps: Catexit: tic-tac... 2017? Catalunya, a l’atac! Tornarem per votar en referèndum el 2017 (parafrasejant el diputat Pablo Iglesias i l’escriptor Màrius Serra junt amb el grup musical de les Terres de l’Ebre XEIC!).

Que aquest nou any 2017 sigui l’any de poder exercir la voluntat del poble català per mitjà del seu vot. Amb els millors desitjos d’amor: a la gent, al país, a la llibertat, a la justícia, a la pau, a la prosperitat, a la solidaritat, a la felicitat i a la dignitat; a saber conviure amb els nostres veïns i veïnes, dels pobles i nacions del món.