Josep Palau i Fabre, que farà 100 anys

S’anuncia el centenari del naixement del poeta i historiador de l’art Josep Palau i Fabre, que s’escau aquest 2017. A les fotografies de l’estada de Lluís Trepat al Collège d’Espagne de París els anys 1951-52, apareix Palau barbut i bohemi, al costat del pintor Vilacasas, també barbut i especialment bohemi. Tots dos ja dominaven el món parisenc de la postguerra, i col·laboraven amb els pocs artistes catalans que començaven a arribar a París.

Palau hi havia arribat el 1946, amb una beca del govern francès, que ampliaria al 1947. S’hi va sentir tan còmode, que resta fins a l’any 1961, quan torna a Catalunya. A París eixampla el seu univers poètic, que ja havia prefigurat a Barcelona a través de la Revista POESIA (1944-1945) i les seves col·laboracions amb ARIEL (1946-1951). Dues personalitats captiven la seva atenció: Picasso i Artaud, dos demiürgs al seu ulls, als quals dedicaria el seu temps. De manera inspiradora, però també científica. Palau s’especialitzà en Picasso i li dedicà estudis que l’han situat com un dels seus especialistes. A Picasso li agradava Palau i participava de la seva recerca apassionada.

Palau fou dels primers a investigar l’estada de Picasso a Gósol. Hi anà anys després per entrevistar els supervivents del viatge del pintor al nostre Pirineu. Trobà noves obres i documentà fotogràficament tot el que va trobar de nou, i ho ressenyà a les seves biografies i monografies sobre l’ autor. Palau reconegué la importància de Gósol en el desenvolupament del cubisme, i ho reivindicà, així com tots els escenaris de la relació entre Picasso i Catalunya, i de Picasso amb els seus amics catalans.

El gruix dels llibres de Palau sobre Picasso és bàsic i de primera mà. Un conjunt de prop de vint llibre dedicats a la seva figura. La Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrach conserva els seus arxius, i la seva col·lecció picassiana i d’artistes vinculats al seu món. Amb motiu del centenari de Palau i Fabre aquest espai museogràfic prendrà una nova volada, com mereix.

Palau i Fabre és també el poeta, l’autor de Poemes de l’Alquimista, editats l’any 1952 per Triadú i Pedreira, i reeditat diverses vegades, tantes com el personatge ha estat reivindicat, després de sortir del seu aïllament en el qual ell mateix es va tancar a la Costa Brava en tornar de París. És també autor de narrativa breu i d’obres teatrals.

En la seva maduresa va obtenir el reconeixement general. La Creu de Sant Jordi el 1989, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1999. Tossut i tancat en si mateix, lliurat a la creació pura i indefugible, va ser un solitari que a poc a poc va connectar amb la intel·lectualitat de la fi del seu segle. Una generació nova que el veia com un referent, al nivell de J. V. Foix o de Joan Brossa.

Els actes del centenari Palau i Fabre poden arribar en un context nou, on el món picassià i el literari ja no tenen els acotaments que en el seu moment varen limitar la seva difusió i reconeixement. Ara podrem gaudir de Palau i Fabre sense condicionaments, per mesurar la seva vàlua i el seu paper de transmissió de la genialitat de determinats autors, que varen bastir la seva pròpia.