Temps líquids

Un dels millors indicadors de qualitat de vida, més enllà dels merament econòmics com el PIB o la renda per càpita, és el nivell de desplegament d’uns objectius socials universals, com són, entre d’altres, els de benestar, educació o salut pública. Des de la primera dècada del segle XXI, les transformacions socials del món desenvolupat han anat configurant nous escenaris i canvis d’orientació que plantegen nous reptes a escala planetària i en tots els camps que atenyen directament les persones.

Ens trobem de ple en aquelles coordenades socials definides pel recentment desaparegut Zygmunt Bauman i la seva teoria de la “modernitat líquida”; és a dir, la condició en què les formes socials actuals (o les que vindran) no tenen temps de solidificar-se i la seva permanent mutabilitat obliga a desenvolupar noves i continuades estratègies. Cada pas nou ha de ser una resposta a una disposició diferent dels elements en joc –assevera el prestigiós pensador.

La idea de modernitat líquida va molt aparellada al concepte de gestió local, tant per la capacitat adaptativa de l’ens local a la realitat circumdant canviant com pel cúmul d’influències que intervenen segons el context social, econòmic i temporal en què s’emmarca aquesta realitat: no es poden aplicar les mateixes receptes públiques a entorns socials diferents, ni universalitzar uns mateixos patrons per a realitats locals tan múltiples com diverses; les quals, fins i tot, poden arribar a mostrar-se diametralment oposades, com ara en el binomi entorn rural/entorn metropolità.

L’àmbit de la salut pública és un bon exemple de gestió de la realitat líquida que apunta Bauman. La Diputació de Lleida porta a terme una important, àmplia i múltiple acció territorial, d’acord amb les competències que li són assignades per llei, les noves realitats socials i la coordinació amb els ens locals i la Generalitat, a fi i efecte de programar les actuacions més necessàries i beneficioses a cada moment i a cada lloc. Col·labora amb el territori en diversos projectes d’obra, com ara construccions, ampliacions i manteniment de consultoris locals i centres d’atenció primària, la creació de tanatoris i sales de vetlla; i, en un àmbit territorial de cobertura més ampli, finança millores en els hospitals territorials de referència, així com els equipaments tecnològics que garanteixen la màxima qualitat en l’atenció pública.

Paral·lelament, es creen centres de recerca com el CREBA, es posa en marxa un sistema de beques pioner a les terres de Lleida per als estudis post-MIR, amb l’objectiu de fomentar la investigació biomèdica des del territori i reforçar l’actual sistema sanitari; se subvencionen els ajuntaments perquè puguin disposar del servei de socorrisme a les piscines públiques durant els mesos d’estiu; i es fomenta, des d’aquesta mateixa institució, la pràctica d’hàbits saludables, col·laborant amb els projectes que, des dels ajuntaments i entitats diverses, treballen en aquesta direcció.

Aquests exemples, entre d’altres, vénen a tomb perquè El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acaba de donar la raó a la Diputació de Lleida, sentenciant que aquesta institució assigna i distribueix de forma correcta els recursos per al finançament dels serveis i activitats de protecció i promoció de la salut pública.

Vivim un constant redimensionament de les estructures demogràfiques, econòmiques i socials, i les administracions, des de la col·laboració i el treball en equip, han de saber donar una resposta, immediata i adequada, a una constel·lació de nous reptes i necessitats per tal d’evitar molts desequilibris i desigualtats. Al mateix temps, cal promoure i fomentar un model de salut pública que reforci la protecció i la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i la seguretat alimentària, entre d’altres aspectes.

I en això treballem i continuarem positivament treballant.