Alemanya davant un Trump despectiu amb la UE

El 2017 comença amb més riscos polítics que econòmics. S’atansen diverses conteses electorals que afectaran el futur de la Unió Europea. El calendari es presenta trepidant: unes eleccions legislatives a Holanda el 15 de març, presidencials a França el 23 d’abril i 7 de maig, legislatives a Alemanya a la tardor i, probablement, unes altres legislatives a Itàlia. Els quatre països són membres fundadors d’una UE que el proper 25 de març celebrarà, entre grans incerteses, el 60è aniversari del Tractat de Roma del 1957.

A més, es pot sumar els temuts efectes del Brexit i de l’explosiva irrupció de Donald Trump, dos destralades que desestabilitzaran les relacions polítiques i econòmiques entre els EUA i la UE, molt més si aquell impulsa un acostament geoestratègic amb la Rússia de Vladímir Putin. Els esdeveniments polítics condicionaran l’evolució de l’economia, del comerç i la inversió. La Unió Europea va créixer un 1,7% el 2016. Però la previsible alça dels tipus d’interès i el retorn de la inflació afectarà les polítiques monetàries i les perspectives de creixement econòmic de la zona euro el 2017. La Reserva Federal dels EUA va tancar el passat 15 de desembre un cicle de baixos tipus d’interès que es va allargar durant un decenni. Una baixada que atraurà més capitals internacionals cap als EUA i fragilitzarà les altres divises mundials. En canvi, el BCE va decidir prolongar fins a finals del 2017 les compres de deute dels Estats membres, 60.000 milions cada mes a partir del març. Però podria veure’s obligat a apujar els tipus d’interès abans del previst, com demana Alemanya, si la inflació en la zona euro assoleix el 2%. El desembre del 2016 es va situar en l’1,1% com a mitjana en la zona euro, encara que va arribar a l’1,7% a Alemanya i a l’1,6% a Espanya. S’allunya el fantasma de la deflació. Però els salaris progressen menys que la inflació, cosa que penalitza el poder adquisitiu i frena el consum.

En una UE sumida en un mar d’incerteses, rebutjada pels brexiters i menyspreada per Trump, destaca el lideratge d’Angela Merkel, també pressionada pels moviments populistes que amenacen l’estabilitat europea. Li hem d’agrair la seua ferma defensa dels valors democràtics i la seua resposta solidària acollint el 2015 i el 2016 més d’un milió de refugiats que fugien dels conflictes que han incendiat l’Orient Mitjà.

L’economia alemanya va créixer un 1,9% el 2016, l’increment més gran des del 2011, sobretot gràcies a l’estirada del consum. Un destacat creixement tenint en compte les inversions públiques destinades a acollir els refugiats. I ho va aconseguir amb un superàvit fiscal de 19.200 milions d’euros, el 0,6% del PIB. El deute alemany, que el 2010 era comparable al de França (81% del PIB), se situa avui en un 68%, mentre que França segueix en el 97,5%. A Espanya és el 98,7%. La reducció de deute, que prosseguirà el 2017, permet que Berlín inverteixi molt més en la millora de les infraestructures del país incrementant la despesa del sector públic un 4,2 per cent, i destinar 20.000 milions d’euros al programa d’acollida i formació dels refugiats. L’increment de la població amb l’arribada de 890.000 refugiats el 2015 i 260.000 més el 2016 va impulsar una demanda més gran d’habitatges als centres urbans que va afavorir el sector immobiliari. I es va frenar el declivi demogràfic en un país que envellia ràpidament.

Tanmateix, queda per resoldre una delicada qüestió: aconseguir la integració en la societat alemanya d’una xifra tan elevada de persones de procedència sociocultural tan dispar. En tot cas, es van crear 420.000 llocs de treball el 2016, caient la taxa d’atur fins al 6%, malgrat la pujada de salaris un 1,9% i l’adopció d’un salari mínim el desembre del 2015. Ajuda molt l’eficient capacitat de negociació i d’arribar a acords entre el Govern i els Sindicats. La població activa va assolir el rècord de 43.7 milions de llocs de treball. I se’n podrien crear uns altres 500.000 el 2017.

El model econòmic alemany se sustenta en la competitivitat. Encara no nota els mals auguris provocats pel Brexit i l’irascible Trump, ni la desacceleració econòmica de la Xina. Fins al novembre del 2016, les exportacions havien pujat un 5,6% i les importacions un 4,5 per cent respecte a l’any anterior, situant el superàvit comercial en uns 22.600 milions d’euros, xifra superior als 20.500 milions de l’any anterior.

Els altres socis europeus reclamen que l’excedent comercial alemany es reinverteixi més en la zona euro. Però la persistent crisi financera i les insuficients reformes estructurals retenen una inversió més gran dels capitals alemanys a determinats països del sud europeu.

El 2017 serà un any ple de desafiaments. S’iniciaran les dures negociacions del divorci britànic i es concretarà la deriva proteccionista del desafiador Trump, que deteriorarà les relacions amb el vell continent. L’arrogant president, ja assegut a la Casa Blanca, és partidari del Brexit, considera obsoleta l’OTAN, fallida la UE i va qualificar com a desastrosa la política migratòria d’Angela Merkel. També amenaça de desencadenar una guerra comercial aixecant barreres comercials a determinats sectors industrials europeus, com el de l’automòbil. Una situació que afavoreix els interessos de la Rússia de Vladímir Putin.

Davant d’aquest inquietant panorama, urgeix revitalitzar l’eix francoalemany per afrontar la crisi política i reforçar la cohesió social de la UE. El temps apressa.